No he fet mai una qüestió de principis sobre si la forma política d'Espanya ha de ser una monarquia parlamentària o un república sense definir. Perquè de models republicans n'hi ha tants com repúbliques existeixen al món. De monarquies subjectes a la voluntat del Parlament i al Dret, no n'hi ha tantes. Allò que em mou és que la fórmula triada i constitucionalitzada funcioni. La resta són cants de sirena per mantenir contents i enganyats els seguidors d'opcions polítiques que es defineixen republicanes, que es poden expressar amb total llibertat en el si d'un estat compost encapçalat per un monarca i que, a més, poden presentar-se a unes eleccions lliures, com ho són totes les que s'han celebrat en aquest país plurinacional, plurilingüe i pluricultural, i les que vindran.

La substitució del rei Joan Carles I pel seu fill Felip VI ho fou formalment per abdicació del primer. Això és el que importa de cara al Dret vigent i a la Història que s'haurà d'escriure; la resta són converses de porteres que mai han tingut ni tindran ni un peu de pàgina en qualsevol llibre seriós. Ara bé, complexitat dels nous temps al marge, la forma de portar el timó de la prefectura de l'Estat per part de l'hereu no és ni de lluny la mateixa amb què ho va fer el rei que va tornar al poble tots els poders que va heretar de Francisco Franco.

En el meu llibre Cuando pintábamos algo en Madrid (ED Libros, 2016) es poden llegir dos microrelats que ja avançaven la diferència entre el pare i el fill. Les dues escenes es van produïr en el mateix lloc -el menjador d'honor del Congrés dels Diputats- en temps diferents. La vivesa i l'agudesa del primer contrasta amb la sobrietat monàstica del segon i la seva poca empatia. Un és Borbó i l'altre és Grècia. Hi ha més: Joan Carles I va heretar imperium i potestas, però va aconseguir fer-se amb l'auctoritas fins que un elefant li va barrar el pas. Les tres notes tenen origen en la interpretació romana del poder. Disposar de les tres era el súmmum. Foren molt pocs els que ho varen aconseguir.

Joan Carles va educar el seu fill repetint-li sovintejadament que «la corona es guanya cada dia». En soc testimoni directe. Quan ho deia, segur que no pensava que li seria d'aplicació per conducta moralment reprovable. Essent així de cert, l'actual rei Felip VI hauria de tenir gravada l'encertada frase en el seu despatx, donat que porta una llarga temporada d'ensopegades. Esmento el seu discurs sobre Catalunya de 2017, el trasllat a Barcelona de la gala de lliurament dels premis Príncep de Girona i l'hermètic format que l'acompanya, les seves nítides absències de Catalunya, els anuncis posteriorment retirats de presències, els seus trasllats rurals per les Balears ben separat del poble, i, aquesta mateixa setmana, la prohibició acceptada de no anar a Barcelona per presidir l'acte d'incorporació de nous jutges, formats a Catalunya, a la carrera judicial i la seva trucada -impresentable- a Carlos Lesmes, donada a conèixer al món sencer pel mateix president en funcions del Consell General del Poder Judicial.

Quin ha estat el paper dels cinc alts càrrecs de la Casa del Rei en aquest concurs de despropòsits comès pel titular de la Corona? No ho sé, però sí que m'ho pregunto, arribant a la mateixa conclusió: Felip VI hauria de fer dissabte a La Zarzuela. Trobo que hi ha massa incompetents i no pocs pensaments dretans propis de la Meseta. En tota república coronada, com és la nostra, el rei no pot fer el ridícul. Afegeixo: els seus més directes col·laboradors tenen l'obligació d'evitar-ho. A qui li va aconsellar trucar a Lesmes és per donar-li el toisó d'or una vegada tenyit de negre.

Si segueix així, posant el tron en el centre del debat polític, no pas només entre la dreta i l'esquerra, sinó al bell mig del Govern de coalició que tenim a ­Espanya, cosa ben vergonyosa, a Felip VI li queden pocs telediaris. Hauria de saber que a l'escarida referència constitucional al paper de la monarquia hi caben més coses que allò que va dir José Maria Aznar a la sala d'autoritats de l'aeroport de Madrid quan veié que Joan Carles anava a agafar l'avió per iniciar una visita d'Estat: «Veis a éste? Me obedece». Fer liquidació a la seva Casa, llegir-se els llibres editats pel Congrés dels Diputats sobre les potestats constitucionals del monarca i fer-se respectar són consells que li dono a canvi de res. Ja en tenim prou amb la que cau com per tenir ara un debat sobre monarquia/república. Ah!, diputat Gabriel Rufián, vols fer-te el favor d'ensabonar-te la boca abans de parlar a l'hemicicle?