L'artista Lluís Vilà (Banyoles, 1952-2010) fa deu anys que ha mort. Va ser un home polifacètic i un creador que, a banda de la pintura abstracta que remetia al fons marí i el disseny, es va endinsar en la confecció d'una obra sorprenent. Durant les darreres dècades del segle passat va començar a treballar amb els objectes, objectes fungibles com el pa o els enciams. Una forma d'art que sovint va ser qualificada de provocadora. Qui el contractava se'n penedia. Era efímera i alhora inquietant perquè, gràcies que descontextualitzava la quotidianitat, l'anomenat art comestible que practicava causava admiració i rebuig. Era valent i d'una coherència insubornable. Seguia les pulsions simbòliques dels objectes senzills a l'hora de crear l'obra, en la qual cada vegada més buscava l'essencial. Va pintar amb la seva sang. Comunió d'art i artista. Era un autor que mostrava allò que pensava, intuïa o descobria i que no muntava escultures biològiques amb cap subterfugi d'embardissada intel·lectualitat. No demanava disculpes per ser com era. Innovava amb imatges que fins llavors no s'havien vist. Bona part de la seva originalitat estava en l'impuls de trencar barreres i d'investigar, sobretot, dins de la senzillesa de la vida. Durant el segon cicle de Cinc Cèntims de creació local, a l'Ateneu de Banyoles es va parlar de Lluís Vilà. Un acte amb amics i anècdotes i també d'anàlisi de la seva obra. A mesura que les informacions s'apilonaven més, s'endreçava la clara i enigmàtica personalitat de l'autor. Un creador que gràcies a les fotografies de Joan de la Parra i Joan Comalat, amics de Banyoles, bona part de la seva obra efímera no s'ha perdut. Si teniu ocasió busqueu-les. Us sorprendran.
