Això era tot?

Quan em disposava a escriure aquestes línies, he pensat «millor que truqui al meu amic E per saber com està de la covid. Serà un moment i em posaré a escriure». He trucat per WhatsApp perquè la cobertura és millor per wifi. Ell m'ha demanat passar la trucada a imatge. He acceptat. Ha aparegut. S'ha tret la mascareta i m'ha dit que està a l'UCI des d'aquest matí. Que les coses no milloren, que els pulmons no treballen. El meu amic té 72 anys. I és intel·ligent, molt intel·ligent per no deixar-se enganyar sobre la situació crítica que està vivint. Intubat pel nas i amb el pit controlant el ritme cardía, les constants vitals. Ha aparcat els temes de què parlem habitualment i m'ha dit fer forma breu però molt reflexiva: «Aquests dies ingressat he tingut temps de pensar en quant de temps perdem en absurditats. Maleeixo el dia que no vaig saber dir que no a abandonar la meva casa del camp per anar a la capital a fer una feina que podia haver fet perfectament des de casa. Em va poder la passió». Hem parlat d'altres coses, d'aquella mena de converses en les quals un vol donar consol a un realista, converses difícils. He quedat impactat. Això no és una broma. Ja ho sabem. Però una sola experiència no prevista m'ha canviat l'estat d'ànim d'aquest matí. No podia començar el dietari de la setmana de cap altra manera. Anem tots amb compte. Tenim una responsabilitat comunitària.

Era això?

Dilluns va arribar la inhabilitació en segona instància del president de la Generalitat. La desobediència gandiana va ser nul·la. Això era tot? Això era l'acumulació de forces? Aquesta era la resposta? Aquest era l'«aparteu les criatures que ara veureu com es fan les coses»? Aquesta era l'aposta de la política sense polítics. A la nit, uns pocs contenidors cremats i alguns detinguts. Una anècdota de la història. D'aquest pensament màgic en queda zero credibilitat en la consecució de la independència. El 2017 i el 2020. Només en queden polítiques i retòrica de la CUP que ho han empastifat tot.

Allò que importa als ciutadans

Quants cops hem sentit aquesta frase, utilitzada fins a l'abús en la retòrica política. L'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió ens demostra que allò que realment importa als ciutadans ha canviat molt en poc temps. Com no podia ser d'una altra manera, sota el fort impacte de la crisi sanitària i econòmica que estem vivint. S'ha girat com un mitjó el que consideren els ciutadans que és la prioritat que ha d'ocupar el Govern català. Ara, un 56,6% consideren que la prioritat és gestionar els serveis públics que són de la seva competència (el 2019 era un 36,8%) mentre que un 39,9% consideren que la prioritat és resoldre el problema polític entre Catalunya i Espanya (el 2019 era un 56%). Just girada la proporció. En uns mesos hi ha una cita a les urnes, que és on, de manera inapel·lable, els ciutadans marquen l'orientació política «d'allò que importa».

Debat a les tres de la matinada

El programa de Josep Cuní a SER Catalunya m'ha demanat si podia fer un comentari del debat electoral entre Donald Trump i Joe Biden per les eleccions presidencials d'aquí a un mes. Encantat. Tot i que suposa estar atent a una hora i mitja de debat que comença a les tres de la matinada. Després he escrit i gravat el comentari i l'he enviat. A les sis m'he posat al llit per dormir una mica més. Trump s'ha mogut com peix a l'aigua en el plató, Biden ha mantingut posicions. Si les eleccions es guanyessin en el combat de boxa que avui dia és un debat electoral, Trump ha repartit molts més ganxos. Però també s'ha mostrat com és: desbocat i sense límits, un excel·lent motiu per mobilitzar el vot que no el suporta a favor d'un Biden que un cop més sembla que vol guanyar sense arriscar massa. En aquesta batalla de fang de dos septuagenaris, cadascú ha anat a mobilitzar els seus votants. Trump ha estat molt més vistós en la seva performance però l'estadística diu que Biden té moltes més probabilitats de guanyar. Una pandèmia s'ha posat al mig del camí de l'actual president, desesperat, histriònic i lluitador. I ara Trump mateix té coronavirus. Un nou escenari inèdit.

Un programa ideològic

S'ha filtrat que el Govern de PSOE i Podem està estudiant pujar l'IVA de la sanitat i l'educació privada al 21%. Si Podem volia marcar territori ideològic i se'n surt amb aquesta proposta, haurà fet el primer torcebraç dintre el Govern. I de gran calat ideològic. Venim d'una societat, la nostra més propera, en què la iniciativa de la salut a través de les mútues de treballadors o l'educació a través dels centres religiosos o laics privats era l'avantguarda d'un anhel de bona educació i sanitat per com més gent millor. És cert que posteriorment es va instaurar un Estat social que va proveir els serveis de l'educació i la salut a través del pressupost públic. Però tan cert és això com que no hauria estat viable econòmicament i operacionalment oferir el servei sense el concurs d'allò públic i allò privat. Per això els serveis estan concertats. I finalment existeix el dret a escollir. Un cop estan pagats els impostos, hom decideix si vol pagar una suma extra per una educació o una sanitat privada. Incrementar l'IVA d'aquests serveis és una clara aposta per penalitzar-los. És una política fiscal perquè tots passem pel tub d'un determinat model. I fer passar pel tub vol dir limitar la igualtat d'opcions. Vol dir combatre una opció en peu d'igualtat fiscal. La socialdemocràcia no era això, tampoc. Veurem com evoluciona aquest globus sonda.