Quim Torra va prometre tres coses en les dues sessions d'investidura a les quals es va haver de sotmetre per ser president: 1. Una constitució per fer la República; 2. Investir president Carles Puigdemont; 3. Refer les lleis suspeses pel Tribunal Constitucional. No n'ha complert cap, ni tan sols l'acció de Govern de les nombroses competències que té la Generalitat. Gesticulacions i soflames, les que vulguin. Els electors independentistes tampoc no li ho retrauran. S'empassen totes les mentides i promeses. I més contents que un gínjol.

Torra ni tan sols ha desobeït de debò. Sí, l'han inhabilitat per desobediència, però una de menor, sense córrer riscos personals, que li ha permès marxar cap a casa, com volia des de feia mesos, i que Puigdemont li ho va impedir. Ara gaudirà d'un retir daurat i, de tant en tant, el convidaran a fer algun «bolo» per les places majors dels pobles catalans per repetir els mantres que tant entusiasmen l'audiència. Focs d'artifici per no apagar la flama. Al final, és el més llest de la colla. De fregar la ruïna econòmica a principis d'aquesta dècada a tenir les espatlles ben cobertes amb elevats sous vitalicis.

Després de cobrar una sucosa indemnització d'AXA, que havia adquirit la suïssa Winterthur, on va treballar durant dues dècades, Quim Torra va crear una editorial, que va ser un fracàs i una ruïna. Com que era un patriota (president de Sobirania i Justícia i membre destacat de l'ANC), Xavier Trias el va rescatar col·locant-lo a l'Ajuntament de Barcelona, primer com a gerent d'una empresa municipal i després com a director del Born. Va perdre el càrrec amb la derrota electoral de Trias, però la política catalana és una eficient agència de col·locació. El següent padrí va ser Raül Romeva, aquell noi que durant una època deia que era d'esquerres, i el va designar president del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis, un dels nombrosos xiringuitos de la Generalitat que ningú no sap per a què serveixen, però que ajuden a cobrir l'enorme demanda laboral dels patriotes que aspiren a viure sense fotre ni brot. La resta ja és més conegut: diputat i president de la Generalitat per atzar; o, millor dit, per designació directa de Carles Puigdemont (un fet diferencial de la democràcia catalana).

Ara Torra, cobrarà 122.400 euros anuals (cinc vegades el sou mitjà dels catalans) per no fer res, un salari que quasi duplica el del president en actiu de l'Estat opressor. Tindrà un despatx, tres llocs de treball adscrits al seu servei (el responsable de la seva oficina cobrarà 106.676 euros anuals) i les despeses necessàries (no es quantifiquen) per «al sosteniment d'una oficina adequada a les responsabilitats i les funcions exercides, i la dotació pressupostària per al funcionament ordinari d'aquesta oficina i per a les atencions de caràcter social i protocol·lari que correspongui», segons contempla la Llei 6/2003. També tindrà un cotxe de representació amb xofer i serveis de seguretat. I quan es jubili, la seva retribució serà de 92.000 euros anuals (quasi sis vegades més que la pensió mitjana dels catalans). Una recompensa per haver fet de vicari durant dos anys i mig, i haver conduït a Catalu­nya a l'abisme institucional, polític, social i econòmic. Privilegis de país ric, que ajudaran Torra a suportar millor l'opressió i la repressió que pateix.

Mentrestant, Jordi Pujol, per a qui es va aprovar ad hoc l'estatut dels expresidents de la Generalitat, vuit mesos abans de deixar el càrrec, va renunciar a tots aquests privilegis després de confessar que era un defraudador; Artur Mas ha hagut d'afrontar unes multes milionàries, encara que comptés amb l'anomenada caixa de resistència; Puigdemont fugit al Regne de Bèlgica, lluny de casa seva; i Junqueras i altres exconsellers a la presó. Ja podem anar criticant Torra. «Ande yo caliente y riase la gente», va escriure Luis de Góngora.