04 de octubre de 2020
04.10.2020
Diari de Girona

L'evolució del transport urbà

04.10.2020 | 06:00
L'evolució del transport urbà

D'un temps ençà el transport urbà ha evolucionat considerablement, com tantes altres coses d'un món que es mou i es transforma ràpidament. I aquesta evolució del transport es pot observar no només en els grans ­carruatges, sinó també en els més modestos i fins i tot en els de paquets i carteres de mà. Els camions de grans dimensions que transiten pels nostres carrers han substituït els antics carruatges arrastrats per majestuosos cavalls o per modestos muls. Grans carros que sortien de la fàbrica Grober per la portalada de la casa n. 4 del carrer Nou, situada davant de l'Hotel Peninsular. I pels de les agències Sarrà i Romaguera i Corcoi, que recollien les mercaderies de l'estació del tren per distribuir-les pels comerços de la ciutat. Els carretons de mà, o arrastrats per un sofert burret que portaven mercaderies de menys volum. I també bicicletes amb un petit remolc que podia situar-se al davant o al darrere del bicicle, alguns amb un rètol indicador de la marca del producte que distribuïen. Recordo un d'aquests modestos vehicles que s'usava per repartir cafè d'una marca que es titulava Debrai. El conductor d'aquell bicitransport era conegut com el senyor Debrai, sobrenom que subsistí fins i tot quan aquell ciutadà, ja entrat en anys, deixà aquella feina per dedicar-se a una altra de menys feixuga. També es transportaven alguns paquets o sacs a mà o a l'esquena del sofert i pacient bastaix. Sacs de farina o de patates o d'altres productes alimentaris. El sac que portava el parracaire que deambulava pels carrers oferint el seu servei de recollida de papers i pells de conill, que pagava amb una moderada quantitat de xavalla. L'home del sac amb la presència del qual s'amenaçava les criatures que no es comportaven bé, o com els pares consideraven que s'havien de portar.
També era normal veure un dependent de farmàcia carregat amb una bàscula per pesar criatures, un servei que es prestava a les famílies que tenien un petit a qui convenia controlar el pes i no estava en condicions de treure'l de casa.
A l'estiu es passejaven pels carrers uns venedors de càntirs i gerres de terrissa que oferien als possibles compradors. Peces que en els dies calorosos eren molt usades per tenir a mà aigua fresca a la qual se solia animar amb unes gotes d'anís.
Es podien veure viatgers, anant o venint de l'estació, carregats amb pesades maletes. Els que es podien desprendre d'una petita quantitat ja trobaven, en baixar del tren, a la sortida de l'estació, algun vailet disposat a portar el bagatge, uns amb un carretó, altres, menys afortunats, carregant amb tot el pes. Pageses que venien a vendre al mercat portaven grans cistells. I també les mestresses de casa anaven a la compra amb el corresponent cistell. Les més afortunades anaven acompanyades per la minyona, que era la que portava el cistell, mentre que la se-nyora era la que escollia el producte i la que el mercadejava, sovint amb un interessat regateig per afinar el preu. També es podia veure pel mercat algun fondista carregat amb un voluminós cabàs.
Encara puc recordar quan les criatures de mesos es portaven a coll, per la mare o per una mainadera, que en alguns casos era una noia de catorze o quinze anys. Hauria estat una cosa molt rara que un pare carregués amb la criatura. Quan aparegueren els primers cotxets, eren molt voluminosos, i, si es tractava d'una família distingida, el cotxet el conduïa una mainadera.
Molts professionals portaven la corresponent cartera de mà, plena de papers, llibres o el que els calgués per a la seva feina. Els arqueòlegs, que eren una molt selecta minoria, podia ser que portessin la cartera amb pedres o altres materials procedents de les excavacions. Els que no sabien apreciar el valor del treball d'aquells abnegats científics els anomenaven els homes dels rocs. També podia donar-se el cas que a la cartera hi portessin un entrepà pel berenar o el segon esmorzar, quan es tractava de jornades de treball molt llargues. I si era un ciutadà que per necessitats familiars havia de fer la compra del pa o d'algun altre producte alimentari, també el portava dintre la cartera per dissimular que fes una activitat que es considerava pròpia de la senyora o de la minyona de servei.
Els carters sortien de l'edifici de Correus carregats amb una gran cartera plena de correspondència, que anirien repartint per la demarcació que cadascú tenia assignada.
També podíem veure passar un funcionari del municipi conduint manualment una llitera, acompanyat d'un guàrdia municipal, amb el cos d'algú que havia pres mal o havia estat atropellat per un carruatge, i si era a l'estiu es podia tractar d'algú que s'havia ofegat banyant-se a les aigües del Ter.
Quan a la ciutat hi tenia el seu aquarterament un regiment d'Artilleria, podíem veure desfilar els canons arrastrats per cavalls, si es tractava de peces de gran calibre. I quan es tractava d'Artilleria de Muntanya, les peces dels canons desmuntats es carregaven als soferts i modestos muls. Com també eren muls els que carregaven amb les metralladores del regiment d'Infanteria. Els militars tenien prohibit portar paquets. Cada oficial tenia el seu assistent, que estava autoritzat per vestir de paisà per tal de poder portar els paquets del seu oficial.
Tot això ja és història passada. Ara ja no circulen aquells grans carros amb una rècua de cavalls o muls, sinó grans camions de tres, quatre o cinc eixos. Les lleugeres furgonetes, les ràpides i sorolloses motos dels repartidors de pizzes. Les monumentals bosses dels antics carters han estat substituïdes per carrets de fàcil maneig. També el carret de la compra ha substituït els antics cistells i cabassos. Com també les antigues minyones han deixat el seu lloc a les empleades de la llar. La cartera de mà ha estat substituïda per la cartera penjada en banderola, o la motxilla. La pesada maleta del viatger ara s'ha dotat de rodes que permeten el desplaçament amb tota comoditat. L'exèrcit ja no usa cavalls i muls, sinó potents tractors i camions i cotxes lleugers de campanya. I a la ciutat ja no hi ha aquarteraments de tropes. Però encara podem veure bicicletes amb remolc pel servei de repartiment. Cada dia en veig una que reparteix pa. També bicicletes amb un seient per portar una criatura, o amb un remolc per portar-ne dues o tres.
Una altra novetat que representa un positiu progrés és que moltes dedicacions que abans es consideraven pròpies de les dones ara es comparteixen entre ambdós sexes. Ningú troba incoherent veure un home portant un cotxet de criatura, ni una dona conduint un autobús o una camioneta. Però encara alguna vegada he vist un conegut ciutadà gironí dirigint-se a l'estació amb les mans a les butxaques, acompanyat de la seva esposa que arrastra una pesada maleta. Totes les regles tenen excepcions.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit