El 2004, l'Organització Mundial de la Salut (OMS), l'Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE) i l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO), van assenyalar l'increment de la demanda de proteïna animal i la intensificació de la seva producció industrial com a principals causes de l'aparició i propagació de noves malalties zoonòtiques desconegudes, és a dir, de noves patologies transmeses per animals als éssers humans.
El 2005, experts de l'Organització Mundial de la Salut, l'Organització Mundial de Sanitat Animal, el Departament d'Agricultura dels Estats Units i el Consell Nacional del Porc d'aquest país van elaborar un estudi en què traçaven la història de la producció ramadera des del tradicional model de petites granges familiars fins a la imposició de macrogranges industrials. En les seves conclusions, l'informe assenyala l'impacte del nou model en l'amplificació i mutació de patògens, així com el risc creixent de disseminació de malalties. A més, apuntava que la desaparició de les maneres tradicionals de ramaderia en favor dels sistemes intensius s'estava produint arreu del món. Aquesta situació és encara més inquietant si considerem que la població global de bestiar és gairebé tres vegades més gran que la d'éssers humans. Malgrat les dades i els crits d'atenció, res s'ha fet per frenar el desenvolupament de la ramaderia industrial intensiva.
També cal dir que les epidèmies són producte de la urbanització i la mobilitat. Quan els humans vivien en tribus i la mobilitat es reduïa a desplaçar-se a peu no hi havia grans epidèmies. Fa uns 5.000 anys els éssers humans van començar a agrupar-se en ciutats amb densitat poblacional cada cop mes alta. Va ser quan les infeccions van aconseguir afectar simultàniament moltes persones i els seus efectes mortals es van multiplicar a mesura que la mobilitat ha anat augmentant. El perill de pandèmies com la que ens afecta és més alt quan més alta és la densitat i la mobilitat de la població.
En les últimes dècades, alguns dels brots vírics amb major impacte s'han produït per infeccions que, creuant la barrera de les espècies, han tingut el seu origen en les explotacions intensives de ramaderia. Una vegada que les malalties salten la barrera entre espècies poden difondre's entre la població humana provocant tràgiques conseqüències. Un exemple va ser la pandèmia deslligada per un virus de grip aviària en el 1918 i que tan sols en un any va posar fi a la vida de desenes de milions de persones. Des que la ramaderia industrial s'ha imposat en el món, els anuals de medicina estan recollint malalties abans desconegudes a un ritme insòlit: en els últims trenta anys s'han identificat més de trenta nous patògens humans, la majoria virus zoonòtics inèdits com l'actual COVID-19.
És per aquest motiu que diferents experts comencen a assenyalar una idea clau: focalitzar l'acció contra la COVID-19 en el desplegament de mesures d'emergència que no combatin les causes originals i estructurals de la pandèmia és un error, ja que el considerem un fenomen aïllat, quan és precisament tot el contrari: és un fenomen general vinculat al nostre sistema de producció de proteïna animal i per tant dels nostres hàbits alimentaris.
És urgent un estudi profund i alhora una reflexió sociopolítica per esbrinar quines són les forces motores d'aquest increment dels incidents vírics en el nostre segle i l'augment de la seva perillositat. Si es confirma que les estratègies de les corporacions agropecuàries responsables de la producció industrial intensiva de proteïna animal és una de les causes, caldrà prendre mesures. Parlant clar i català: ens cal saber clarament quins són els costos epidemiològics de les megagranges damunt les persones i els ecosistemes. En aquesta tasca està en joc no només la sanitat mundial sinó també el propi sistema econòmic mundial.
La pandèmia també basa el seu devastador efecte en l'encreuament entre epidemiologia i economia política. A banda de la virulència biològica intrínseca a la COVID-19, la seva propagació és també conseqüència de dècades de polítiques que han erosionat dramàticament les infraestructures socials i en particular els sistemes públics de salut.
Ja hem vist qui s'afanya buscant un culpable, és segurament un gest inconscient: trobar a qui atribuir la culpa tranquil·litza perquè desplaça la responsabilitat a d'altres. A banda de desemmascarar polítics i institucions, resultaria oportú interrogar-nos sobre la nostra manera de vida, que ha generat estralls com els que avui vivim. En l'imaginari polític i col·lectiu comença a calar la creença que estem en guerra contra un coronavirus. Tal vegada seria més encertat pensar que és la nostra actual estructura social la que està en guerra contra nosaltres des de fa ja massa temps.
En el curs de la pandèmia, les autoritats polítiques i científiques ens assenyalen les persones com l'agent decisiu per detenir el contagi. No hi ha dubte, el nostre confinament és el més vital exercici de ciutadania. No obstant això, necessitem pensar més enllà. Si el tancament ha congelat les nostres inèrcies i automatismes, aprofitem per preguntar-nos sobre ells. No té sentit tornar a la normalitat, quan allò que havíem normalitzat ens ha portat al desgavell actual.
Tant de bo el desig de viure ens faci capaços de la creativitat i la determinació per construir col·lectivament el canvi que necessitem, i això ens toca a la gent comuna. Per la història sabem que molts governants i poderosos intentaran convèncer-nos del contrari. No deixem que ens enfrontin, ens enemistin o ens divideixin. No permetem que, emparats una vegada més en el llenguatge de la crisi, ens imposin la restauració intacta de l'estructura que va generar la catàstrofe actual. El virus ens recorda el concepte de gènere humà i la noció dels béns comuns. Soc dels que pensa que aquests valors ètics són el més valuós que tenim per començar a teixir una nova manera de viure i una altra sensibilitat.
