Calcula l'Institut Nacional d'Estadística (INE) que enguany morirà gent que no havia mort mai; però en molta més quantitat. Aquest fúnebre exercici es tancarà amb 51.513 defuncions més que en el passat 2019, de tal manera que l'esperança de vida dels espanyols baixarà un any.

Segueixen sent molts els anys que vivim (83 i sis mesos, exactament), que per alguna cosa Espanya és un dels països amb el personal més longeu del món. Ens guanyen tan sols Japó, amb 84; i Suïssa, amb un parell de mesos més; però així i tot la veritat és que la bestiola va reduir en dotze mesos les expectatives vitals dels nadons nascuts durant l'epidèmia.

El virus de la corona és un lladre, dit sigui sense ànim d'assenyalar cap altre coronat. No només ens ha robat un trimestre de vida normal durant el confinament, a més d'amargar-nos fins que el SARS-CoV-2 es bati en retirada, ves a saber quan. Per si això fos poc, acaba de treure-li un any de vida futura als espa­nyols, si els càlculs dels comptables de l'INE fossin encertats. I pensar que Joaquín Sabina es queixava, viciosament, que li haguessin robat el mes d'abril.

És una llàstima. Ningú pot demostrar que Espanya sigui el país on millor es viu; però sí un dels llocs del món en què es viu (o vivia) més temps. Almenys fins a la irrupció de virus, un estudi de la Universitat de Washington concloïa que cap a l'any 2040 els espanyols serien els més veterans d'entre tots els habitants de la ­Terra.

D'aquí a vint anys (demà passat, en termes històrics) Espanya superaria el Japó, Suïssa i fins i tot Hong Kong, que ara mateix lideren el rànquing d'ancianitat del planeta. Per a aquesta data, els residents en aquest país arribaríem als 86 anys de vida. I les senyores, en particular, alguns més.

Portàvem camí de ser els campions de la Lliga dels Jubilats fins que la covid-19 ens va situar també en llocs de Champions dins de la classificació general de l'epidèmia. La lògica, si bé indesitjable, conseqüència és que potser baixem alguns llocs en el rànquing i deixem d'aspirar al campionat de longevitat que els investigadors ianquis ens donaven ja per adjudicat.

Caldria preguntar-se la raó per la qual Espanya bat rècords de contagis i morts així en la primera com en la segona onada de la pandèmia. Atribuïem fins ara aquest desastre als hàbits de la gent llatina, tan donada a les relacions socials, a saludar-se amb petons, a parlar en veu alta i a no guardar les distàncies amb el proïsme; però serà que no.

Els italians, que són més del Laci que nosaltres, han aconseguit contenir l'expansió de la bestiola a molt baixos nivells, el que sens dubte té més mèrit si es té en compte que aquest país va ser l'epicentre europeu de l'epidèmia durant els nefastos idus de març.

Descartada aquesta hipòtesi, alguna cosa haurà tingut a veure amb la desgraciada situació actual la gestió dels diversos governs -inclòs el central, naturalment- davant del descontrolat avanç del virus. Potser cal reclamar-los a ells l'any de vida que, segons els que fan els comptes de l'INE, els robarà el virus als espa­nyols. Una altra cosa és que el tornin, és clar.