05 de octubre de 2020
05.10.2020
Diari de Girona

Agraeix, que no és poc

05.10.2020 | 06:00
Agraeix, que no és poc

En les nits d'entreson, lletrejo. Com més difícils són les paraules, millor. El vocable «procrastinar» o els cognoms Zellweger i Witherspoon solen ser infal·libles. Em quedo adormida d'avorriment abans de confirmar quantes erres porta el verb o el nombre de vocals i de consonants dobles dels cognoms. No obstant això, els camins de les nits en blanc són inescrutables. Comences lletrejant i anhelant tornar a caure en els braços de Morfeu i acabes embolicada recordant trossos del programa de ràdio que has escoltat mentre feies la truita de patata del sopar. En aquest, una psicòloga aconsella que, tot i viure temps difícils, s'ha d'aprendre a sentir el plaer de la brisa a la cara. Hi ha un sector de l'autoajuda que em treu el son per sempre i n'hi ha un altre que em fa pensar. La mateixa especialista del vent a la cara dedica un temps a ressaltar la importància de saber donar les gràcies. Bona idea.
Al llarg de la nostra vida, acumulem gestos, alguns de senzills i aparentment insignificants i altres de més grandiloqüents, que mereixen el nostre agraïment. Bé perquè tenen molt a veure amb el que som avui, bé perquè ens han suavitzat la vida i han anat sumant-li bons records. Abandono la paraula «procrastinar» per donar les gràcies a la funcionària de l'Agència Tributària que em va telefonar per solucionar un dubte que vaig plantejar al formulari de la web. La seva dedicació em va salvar de perdre el temps fent cues i va reafirmar la meva fe en el servei públic. Vaig aprofundir i vaig recordar que la primera psicòloga que vaig visitar va aconsellar a la meva mare una educació més liberal. Gràcies, terapeuta, i gràcies, pare Estelrich, per admetre'm en el seu centre. A més de ser feliç, vaig conèixer molts dels meus grans amics. Encadenar pensaments em porta a la professora de Química, que va dir que creia en mi i em va donar una nova oportunitat per aprovar. El gest va suposar una pujada d'autoestima en plena adolescència malmesa. Vaig aprovar. Recordo el veí anònim, guapo ell, que em va portar a casa la cartera robada. La va trobar sense un duro, però amb tota la documentació i una entrada per veure el Mallorca. Aquest acte em va tornar la fe en el gènere humà durant un temps. Les neurones segueixen deslligades i, per alguna raó, penso en la marca de plats i gots Duralex que tanca per la crisi i, amb ella, l'attrezzo de gairebé tots els àpats i sopars de la meva vida. Dels estius amb els meus avis i oncles, dels esmorzars amb el cafè amb llet en got de vidre i confirmo que qui té algú que li faci el menjar amb afecte i persones amb qui compartir-lo està en el podi dels grans afortunats. I penso en la meva mare. Gràcies. Sempre i per tot. I, llavors, enmig de la nit apareix la nostàlgia i no saps si la vida es fa gran o massa petita i per evitar el rum-rum tornes a preguntar-te si Witherspoon s'escrivia amb una o, o amb dues? I saps que tens una gran sort perquè tens el tema sobre el qual escriure la setmana vinent i pot ser que algú et llegeixi i pot ser que, a més, l'entretinguis. Això és un immens honor. Gràcies, Maria Ferrer, per aquesta oportunitat. Seguim!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook