Un dia, fa anys, vaig assistir a una agonia des de la finestra de la meva habitació, en un hotel d'una ciutat on havia viatjat per impartir una conferència. En treure el cap per la finestra, vaig descobrir a l'edifici del davant, que gairebé es podia tocar amb la mà d'estret que era el carrer, un dormitori sense cortines en un llit del qual agonitzava un ancià. Vaig veure diferents membres de la família entrar i sortir de l'estada com si portessin a terme una tasca quotidiana. Va aparèixer un nen que va besar el vell al front i va sortir. El moribund semblava tranquil i fins i tot va tenir forces per acariciar un gat tigrat que es va manifestar de sobte sobre el llit. Després, algú el va fer sortir de l'habitació.
Va arribar l'hora de donar la conferència i vaig haver d'abandonar l'hotel. Crec que vaig parlar de les relacions entre la literatura i la vida i que en el meu discurs es va colar, inevitablement, la mort, ja que no podia deixar de pensar en l'escena que acabava de presenciar. M'impressionaven d'ella la seva absència de retòrica, la seva previsibilitat, també la seva domesticitat. La mort com un succés merament domèstic, familiar. La mort concebuda com una celebració íntima, sense concessions a sentimentalismes barats. Es prestava atenció al fet que l'agonitzant estigués còmode, acompanyat, sempre amb una mà prop de la seva. Però el ritme de la casa no semblava alterat per la situació. En acabar la conferència, em vaig disculpar per no assistir al sopar organitzat, i vaig tornar precipitadament a l'hotel.
L'ancià ja havia mort. Ara veia el seu rostre a la llum d'un flexo de la tauleta de nit. Les seves mans apareixien creuades a l'altura de pit. Però l'atmosfera de normalitat era idèntica a la que jo havia deixat un parell d'hores abans. He recordat aquesta experiència en assistir a la projecció d'Això que tu em dones, on Jordi Évole entrevista Pau Donés quinze dies abans de la seva mort i en la qual, al llarg de la conversa, la mort va convertint-se, com la vida, en alguna cosa de tots. Tots ens morim una mica amb ell, com tots hem viscut una mica amb ell a través del personatge públic que va ser. La mort, al final, com una aventura casolana, potser com un aventis, que diria Marsé. Ens concerneix, és clar, però després del funeral hem de rentar els atuells o anar a recollir els nens a l'escola. Pura quotidianitat.
