La llengua comporta una certa imatge del món. D'aquesta idea parteix el relativisme lingüístic, impulsat per Wilhelm von Humboldt, continuat per Edward Sapir i sofisticat per Lee Whorf, el qual va arribar a creure que la llengua influeix tant en el comportament humà i en la ciència que els pobles amerindis estaven condemnats a reeixir sobre els europeus per les característiques del seu idioma. Ell estava convençut que el hopi, això és, el que parlava el grup uto-asteca, s'ajustava millor a la realitat física, i que, per això, tenia moltes possibilitats d'esdevenir un referent expressiu per a altres cultures. Whorf no concebia que el poder de les llengües depengués dels col·lectius políticament i econòmicament dominants. El temps ha demostrat que els idiomes són el vehicle cultural del poder, mai el poder en si mateix. La llengua reflecteix la realitat des d'un punt de vista, i si aquesta òptica es pot fer sentir a tot el planeta, es convertirà en la realitat, que no pas en la veritat, per excel·lència. Segons la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona Mavi Dolç, la resta de realitats podran passar a formar part de l'anècdota o la curiositat, sempre en contrast amb l'idioma líder. I, si no hi ha sort, aquestes llengües secundàries aniran a parar al forat del menyspreu, amb uns parlants que se sentiran inferiors als grans posseïdors de la paraula.
