Segons la Viquipèdia, la jarapa és un teixit gruixut que es fa servir sobretot al sud d'Espa­nya per a confeccionar catifes, mantes, cortines i d'altres estris de roba. Però a Roses, Jarapa és també el nom d'un grup flamenc, compost per gent d'arreu - Andalusia, Catalunya i fins i tot d'Alema­nya! El seu fundador, Luis Fernández, és un guitarrista tan apassionat i efervescent, que contagia la màgia dels seus sons no només als seus companys músics, sinó també a qualsevol que els escolta. La sorprenent barreja entre temes reconeguts per tothom i les seves composicions pròpies i l'acompanyament dels instruments «essencials» del flamenc (les guitarres d'en Luis i de l'Aleix Ramírez, la percussió d'en Jesús de la Rosa i de l'Ángel Pérez i les veus de la Carla Clavijo i d'en Jairo Romero) amb d'altres menys habituals (com el saxo d'en Tobias Stein, possiblement el músic amb més ritme i sensibilitat per mil·límetre cúbic de massa corporal del món, o l'encisadora flauta de la figuerenca Isabel Romero, enveja del d'Hamelín), converteixen aquesta formació en un gaudi extraordinari per a qualsevol que tingui el privilegi de poder viure una de les seves actuacions.

Però poder-la gaudir a més en un temps en què l'ombra de la pandèmia ho enfosqueix quasi tot, i poder-ho fer amb sensació de seguretat, és un premi encara més gran, tot i que no negaré algun petit excés, fruit de l'eufòria. El que sorprèn és que encara quedin emprenedors com en Juan Antonio Gallego, promotor de Cal Català i artífex de l'esdeveniment, disposats a assumir el risc de posar sis o set músics a dalt d'un escenari, sabent que només podrà vendre la meitat de les taules (algunes d'elles a preus «familiars») i que a les 12 s'ha acabat la festa.

Com sigui, l'altra gran notícia és que malgrat tots els intents polítics per aïllar-nos i estigmatitzar-nos, vivim en un país plural, en què la gent és capaç de crear i de gaudir de qualsevol expressió artística, sense importar el seu origen, ni de si es tracta de les arts plàstiques, el teatre, la literatura, la música o el cinema, per esmentar només les més redundants. És el país que va triar García Lorca per fer la primera lectura de la seva monumental Mariana Pineda (per a la qual Dalí va dissenyar els decorats), la terra en la qual en Peret i un llarguíssim etcètera de músics van crear algunes de les rumbes més universals i la pàtria d'alguns dels més grans escriptors en llengua castellana, com ara Mendoza o Vázquez Montalbán. Espero que aviat ens puguem alliberar dels opressors polítics i que conservem per sempre la nostra amplitud de mires i la naturalesa inclusiva.