Hi ha moments de la vida, sobretot quan encara no t'has endut gaires desil·lusions, que confies en la gent sense fer-te gaires preguntes. Apareixen, els comences a conèixer i estableixes un vincle, a vegades mínim però prou sòlid, que us permet explicar-vos neguits i intimitats. No sempre i amb tothom, però sí amb certa regularitat. La confiança és un concepte més ampli que reflexiu, perquè en el fons és eteri: és el mateix procés mental que et porta a anomenar «amics» individus que en el fons són coneguts de context. Amb el pas dels anys, també perquè vas sumant episodis que et fan apujar la guàrdia, dotes el concepte de més significat. La confiança ja no és allò que defineix una manera general de relacionar-se, sinó la paraula, fonamental i acurada, amb què identifiques les persones amb qui realment pots comptar. No és cap casualitat que una expressió que al principi et sona com molt passada de rosca, «trair la confiança», t'acabi semblant molt afortunada. Efectivament, és així de shakespearià. Pocs sentiments són més desoladors que descobrir que algú a qui has confiat aspectes molt profunds i dolorosos de tu mateix acaba actuant amb frivolitat i menysteniment, sovint per pur interès o directament per maldat. És, aquesta, una xacra que no ha inventat la modernitat, però que la proliferació de xarxes socials ha agreujat de manera irreversible. Des de fa un temps, la confiança, a més de costar com administrar-la sense equivocar-te, ha de batallar contra el constant joc d'aparences de les nostres projeccions virtuals. Ja no només costa conèixer la gent de debò, sinó que primer t'has d'assegurar si allò que veus és tangible o, per contra, una màscara dissenyada per al joc de miralls. Ara que ens trobem en una era en què la vida social s'ha vist forçada a canviar les seves regles, convé reivindicar més que mai la confiança que emana de la veritat. És una feina feixuga i diària, però paga la pena fer-la perquè, al final, serà el símptoma més fiable de viure en un món real. Això no vol dir que deixem d'endur-nos decepcions, o que els vincles siguin irrompibles: mai es pot estar segur del tot d'absolutament res ni de ningú. Però sí que arriba el dia que mires al teu voltant i, amb tots els matisos que es vulguin, t'adones que hi tens les persones adequades. Imperfectes, caòtiques, imprevisibles; meravellosament humanes, en definitiva. I de total confiança, fins al punt de semblar-te que et coneixen millor que tu mateix.
