Qualsevol que hagi fet una passejada per les xarxes socials sap que el nivell d'odi polític està creixent dia a dia. I el que en un principi eren simples amenaces o bravates o injúries, ara s'està convertint en una apologia descarnada de la violència. I no en un o dos comptes de sonats -o de bots d'origen dubtós-, sinó en multitud de comptes personals que semblen haver estat atacats per un programari maliciós que els converteix en comptes incendiaris en mans d'un dement. I això està passant a tot el món. Fa dos dies, una antiga portaveu de Hillary Clinton va desitjar la mort de Donald Trump quan aquest va haver d'ingressar en un hospital a causa del coronavirus. I igual que ella, dotzenes, centenars, milers de partidaris dels demòcrates han desitjat la mort de Trump en els seus comptes. I en sentit contrari, dotzenes, centenars, milers de partidaris de Trump han desitjat també la mort dels liberals «Woke», als quals consideren tebis i condescendents amb l'extrema esquerra del Black Lives Matter.

A Espanya passa més o menys el mateix. «Isabel Death Ayuso» va ser un mem que va circular amb profusió en les xarxes socials. Era un meme enginyós que feia un joc de paraules entre Díaz i «Death», amb l'excusa que les morts per covid havien augmentat de forma significativa a Madrid, però també -i això era el tòxic- aquest mem introduïa la paraula Mort al cognom de la dirigent de dretes que governa Madrid. Insidiosament, s'estava condemnant a mort aquesta persona per haver estat responsable de les morts dels seus conciutadans (aquest era el missatge subliminal). Per descomptat que en sentit contrari hi ha milers de comptes que demanen la mort de Pedro Sánchez i de Pablo Iglesias, als quals anomenen «Doctor Pandemias» i als quals també responsabilitzen de les morts de la covid. El procediment és idèntic: a l'adversari polític, al qual abans únicament se l'insultava i se l'humiliava, ara se'l condemna a mort i se l'executa simbòlicament a les xarxes socials. Són exabruptes, per descomptat, són simples alleujaments més o menys viscerals, però el pas ja està donat i la idea de la mort de l'enemic ja s'ha introduït en el debat públic. Primer arriba l'amenaça, després l'insult, després la degradació humiliant que deshumanitza per complet l'adversari, i una vegada que aquesta persona és desproveïda de tota condició humana i es converteix en un simple espantall -les «unperson» d'Orwell a 1984-, ja se'l pot exterminar com si fos un escarabat. Escarabat, per cert, era l'insult amb què els extremistes hutus, des de la ràdio, anomenaven els seus adversaris tutsis, als quals van acabar exterminant a cops de matxet en tres mesos de bogeria genocida entre abril i juliol de 1994.

Estem vivint una doble epidèmia, la de la covid i la de l'odi polític. La plataforma periodística Politico, que s'edita als EUA, ha publicat una enquesta en la qual un 36% de votants republicans i un 33% de votants demòcrates justifica la violència per defensar objectius polítics. Els sondejos poden ser enganyosos o estar manipulats -això passa sovint-, però aquesta enquesta sembla demostrar el que tots estem veient cada dia en el comportament de molta gent propera. I el més inquietant de tot és que el nombre de partidaris de la violència política s'ha duplicat en un sol any. És a dir, que els efectes del coronavirus i dels diferents confinaments estan elevant l'odi polític fins a límits insuportables. En certa manera, estem tornant als terribles anys 30 a Europa, quan les elits polítiques justificaven les accions violentes sempre que beneficiessin les seves pròpies idees. Això es va viure a la República de Weimar alemanya, a la II República espanyola -amb una acció violenta paral·lela per part de l'extrema esquerra i de l'extrema dreta-, igual que es va viure en els anys previs a la Itàlia de Mussolini o als anys turbulents de la Revolució Russa. La violència com a arma política, la violència com a única forma eficaç de dirimir els conflictes polítics. I no oblidem que els terribles anys 70 -amb ETA i el GRAPO i l'IRA i les Brigades Roges- van ser anys en què la violència també va esdevenir un instrument polític assumit i justificat per milers i milers de ciutadans. Al País Basc -vegeu Pàtria- ho saben molt bé. I que l'esquerra estigui acceptant el discurs de Bildu -hereus ideològics d'ETA- demostra que el contagi és molt present.

Hi ha motius per ser pessimistes? Hi ha motius per sentir-se desemparats i per témer pel futur? Sí, n'hi ha, i cada dia són més. Sobretot, perquè els mateixos que encoratgen i justifiquen la violència mai reconeixeran que l'estan encoratjant i justificant, ja que això només ho fan els del bàndol contrari i ells tenen les mans netes, netíssimes. Mal assumpte.