08 de octubre de 2020
08.10.2020
Diari de Girona

Un lustre perdut

07.10.2020 | 23:58
Un lustre perdut

Les xifres canten soles. El turisme a Espanya s'ha enfonsat un 80% aquest any. Per comunitats autònomes els resultats són encara més dramàtics, especialment allà on és monocultiu: Balears, amb caigudes del 84%; Canàries, del 85%; Catalunya, d'un 86% i la costa andalusa, del 81%. De potència mundial en el sector a objectiu del capital risc i dels fons d'inversió, l'amenaça de la descapitalització plana sobre una de les poques indústries punteres del nostre país. La resposta del Govern –a falta de l'única solució miraculosa: una vacuna efectiva– és un keynesianisme amb capital prestat. O, el que és el mateix, anar guanyant temps sense un pla traçat ni una estratègia definida. Els impostos a l'alça –en contra de la pràctica europea– subratllen una vegada més els desequilibris econòmics del passat, que ni es van parar ni es van voler eliminar durant els últims anys de forta expansió. Després d'una llarga dècada subjecta a un dèficit crònic, Espanya no té marge de maniobra i es veu obligada a pidolar l'ajuda europea senzillament per anar tapant forats. El tic-tac del col·lapse turístic (estem a l'octubre: teòricament, temporada alta) anuncia el degoteig d'altres crisis: la del creixent impagament de lloguers, per exemple, o el de la caiguda de la publicitat, o el de les vendes en els petits comerços. L'atur i l'empobriment general, en definitiva, per molt que els ERTOs permetin maquillar de moment alguns números. Després d'un estiu buit, ens espera un cru hivern.

Per descomptat, el llarg termini depèn només de nosaltres. Serietat en lloc de gesticulació, fets i planificació en lloc de regats en curt. Ningú ens traurà uns quants anys dolents –un lustre potser–, però sempre s'està a temps de recomençar aprenent dels errors del passat. No és l'educació emocional la que ens salvarà, sinó el capitalisme cognitiu i una meritocràcia amb vocació de servei. La higiene pressupostària és tan imprescindible com l'austeritat moral. L'economista Andreu Mas-Colell proposava fa unes setmanes començar amb petits passos: un pressupost per contractar anualment set-cents científics espanyols que estiguin treballant a l'estranger i un fons llavor per impulsar un nou ecosistema de start-ups. Per a això fan falta diners –no gaires, realment–, flexibilitat i llibertat. No té sentit, per exemple, que Cabify, una de les poques històries d'èxit tecnològic que s'han donat al nostre país, no pugui operar a tot el territori. Impulsar una selecció més exigent de les elits permetria al seu torn modernitzar les polítiques públiques i optimitzar la seva eficiència. Un dels avantatges d'actuar amb intel·ligència sobre un teixit tan deteriorat és que millores marginals ofereixen resultats immediats. O, almenys, accelerats.

La pandèmia del coronavirus no és la fi dels temps ni del turisme. Els tests ràpids ens permetran controlar amb més eficiència el flux d'infectats en ports i aeroports, disminuint significativament el risc de contagi. El proper estiu serà més propici que el d'aquest any. No obstant això, per a un país com el nostre, les lliçons són evidents: cal revertir la tendència de fons i apostar per l'educació, la qualitat institucional, el rigor pressupostari, el teixit productiu i, en definitiva, per un sa realisme que fugi dels tòpics ideològics. El reformisme consisteix a aspirar a ser com els millors en lloc de guiar-se per la malenconia de les societats fracassades.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook