Aquesta propera setmana farà set mesos de l'inici de l'estat d'alarma i, després del pitjor estiu de les darreres dècades, ja es comença a entreveure la duresa de la tardor. No per esperable deixa d'impressionar l'impacte de la crisi de la covid-19 en el nostre dia a dia.
Els rebrots de l'estiu ja s'han convertit en una segona onada i l'impacte de la crisi econòmica es comença a percebre als carrers de la ciutat amb tota la seva crueltat.
Venen temps difícils, més aviat que tard s'acabarà la incertesa sanitària però el mal econòmic es presenta com una certesa inexorable. I entre els ciutadans espantats i científics previsors, els polítics. Una classe política que mai s'hauria imaginat que els tocaria gestionar una situació com l'actual. Que lluny queda la fi de la història de Francis Fukuyama! Que ingenus vam arribar a ser a finals del segle passat quan ens vam pensar que ja no hi havia història i que el futur no només era nostre, sinó que a més seria democràtic, just, capitalista i innocu. Quan ens pensàvem que la història no ens podria sorprendre van venir els atacs a les torres bessones, les guerres posteriors, la revolució tecnològica, l'expansió de la globalització, la crisi del 2008, les tensions identitàries i una pandèmia mundial. Déu n'hi do.
Aquesta acceleració històrica en vint anys ens ha agafat a tots amb el peu canviat. Sobretot a la política, que li ha costat passar dels plàcids anys noranta a la bogeria de les primeres dècades del nou mil·leni.
De ben segur la política ha pogut anar-se adaptant de mica en mica a aquesta nova i incerta situació, però el distanciament entre representants i representats s'ha accentuat cada dia que passava. Segurament perquè tot afavoreix que es produeixi aquest distanciament. És sobretot la tecnologia el que ha convulsionat més la relació entre els càrrecs electes i els ciutadans. Ja no hi ha aquella confiança, aquella presumpció de bondat, els intermediaris entre ciutadà i dirigent també han quedat tocats, com els mitjans de comunicació i els periodistes, les organitzacions sindicals i empresarials o les mateixes organitzacions polítiques. A més, els temps s'acceleren. El que abans durava anys, ara dura dies, però les coses -obres, transformacions, projectes- requereixen els mateixos temps que abans. La impaciència augmenta. Les certeses han de ser constants. Això s'ha pogut gestionar en els anys de transició, en períodes de calma, però esdevé incontrolable en períodes de malestar. Ja sigui per la crisi econòmica, per tensions polítiques o per la pandèmia. El nou marc relacional entre representats i representants, el distanciament dels primers respecte als segons és tan bèstia en moments concrets que la sensació és de transitar per llocs desconeguts. Tot penja d'un fil. El contracte social, la força de les institucions, la sensació de pentànyer a la mateixa comunitat.
I és que el malestar tard o d'hora també es transforma en política i pot fer emergir monstres que ens pensàvem que havien quedat enrere -la història sempre tan tossuda. Ho podem veure en molts països, en molts municipis, al Congrés dels Diputats, a les xarxes socials o a les converses de carrer. Just quan la complexitat de la situació demana més «política» que mai, més empatia, més comunitat i necessitat d'arribar a acords, creix la tensió, la confrontació, l'atac o el trencament de ponts. En tots els àmbits administratius i sigui quina sigui l'institució afectada. Es prefereix l'aplaudiment fàcil, el retuit o els quatre vots al benefici compartit. Preferim pujar a l'onada destructiva abans que ser assenyalats per discrepar.
Ens ha tocat viure moments difícils, que ens posaran a prova, en què ens qüestionarem moltes coses que semblaven inqüestionables i veurem si com a societat hem estat a l'altura. Feia molts anys que una generació no afrontava canvis tan grans, reptes tan immensos i amb una revolució tecnològica que accelera els processos. De nosaltres dependrà si s'acceleren cap a millor o cap a pitjor. I també dependrà de la política, aquell concepte tan menyspreat però tan necessari alhora. La gran política però també la petita, la municipal, la local, la de barri, de les entitats, del teixit social i econòmic. Una política que va molt més enllà dels polítics però que no pot restar aliena al que ens espera.
I la història un cop més ens posarà a prova. Ens deixarem endur pel camí fàcil i autodestructiu o serem capaços entre tots d'alçar la mirada i recuperar l'esperit crític, la confiança en el bé comú, la comprensió envers aquells que hauran de lidiar amb un escenari diabòlic i la serenor i l'esperança en un futur que potser no serà com ens l'imaginàvem però depèn de nosaltres que no sigui tan tenebrós i tan menyspreable com alguns esperen.
