08 de octubre de 2020
08.10.2020
Diari de Girona

La mort de Guillem i del Salvador

07.10.2020 | 23:58
La mort de Guillem i del Salvador

La mort de Guillem Agulló i la mort de Salvador Puig Antich han estat dues cantarelles recurrents del victimisme pancatalanista. A tots dos se'ls ha intentat presentar com nois de bona fe que passaven per allà i que foren morts per casualitat.

Salvador Puig Antich era un criminal i, si no va matar aquell policia, va disparar per matar-lo. Era militant de l'esquerra més extrema, la que més misèria i mort ha causat en la Història. El franquisme amb tots els seus horrors fou una benedicció si el compares amb l'agitació anticapitalista, obrerista i armada en què militava Puig Antich. Ni la Guerra va guanyar-la el pitjor bàndol ni l'oposició fou més demòcrata que Franco, que sobretot a partir dels anys 60 es va limitar a definir un terreny de joc –ni tan sols unes normes clares. Ara, això sí, els terroristes els executava. Convertir Salvador Puig Antich en un heroi, tot i la crueltat amb què fou ajusticiat, que tota l'estona està reclamant penals que no són i que ja li va bé aquesta comèdia encara que sigui a canvi de perdre.

La mort de Guillem Agulló va ser qualificada en la sentència judicial de guerra entre bandes. Els pares, els amics i els pancatalanistes creuen que es va tractar d'un assassinat per motius polítics i que aquella sentència va ser una conspiració del sistema «perquè molestava el que Guillem era i representava». Jo crec que va ser una confrontació entre bandes per motius polítics. O més aviat prepolítics, perquè aquells nois, al cervell, no és que hi tinguessin gran cosa. Guillem Agulló no era un criminal com Puig Antich, ni va matar cap policia, ni que se sàpiga va participar en cap tiroteig. Va ser indiscutiblement assassinat i no hi ha cap justificació ni cap però per defensar l'assassí o per dir que «Guillem s'ho va buscar», però presentar-lo com un jove innocent i impol·lut que de sobte es troba la mort perquè és un demòcrata de tota la vida és falsejar la realitat.

Guillem era un Maulet, que era un grup de l'esquerra radical, revolucionària i per tant antidemocràtica, un skinhead dit antifeixista –que són els més feixistes– i membre de la grada ultra del Llevant. Vol dir això que mereixia ser assassinat? Evidentment no. El que vol dir això és que ell mateix jugava en un terreny en què la vida i el respecte als altres no tenien gaire valor, la violència s'acceptava com a via, ni que que només fos en el pla teòric, per anar contra els que no els donaven la raó, o contra la llei i l'ordre, és a dir, contra la democràcia i la llibertat. Les baralles de carrer no només no li eren alienes sinó que ell i els seus amiguets en van provocar més d'una. No discuteixo la gravetat del crim, però sí la nitidesa del context.

No estic en contra de considerar que el seu assassinat va ser polític –si acceptem que un skinhead parlant de política és realment política– i em semblaria bé que qui el cometé passi tots els anys que calgui a la presó. El que no em sembla acceptable és presentar Guillem Agulló com si fos una visitació de l'arcàngel. Més aviat aquest noi va ser tot el contrari: un jove errat, violent, que defensà idees pel cap baix tan vergonyoses com aquelles en nom de les qual l'assassinaren. L'extrema esquerra violenta i rapada és la pitjor forma de totalitarisme de tots els temps, i que Guillem fos víctima d'un assassinat no pot blanquejar una vida de menyspreu a les més elementals formes de convivència, respecte i llibertat.

Guillem Agulló i Salvador Puig Antich són el resum del panorama moral del catalanisme. Aquests són els materials, aquesta és l'ètica i per descomptat l'estètica. No cal ni dir que aquesta és també la derrota: per aquests motius, per aquests personatges, per aquesta carraca. Per aquest que es diu Español i va perdre un ull l'1 d'octubre i només per això Carles Puigdemont el va posar a les llistes pel Senat. L'independentisme celebra aquestes derrotes i basa la seva estratègia en aquestes causes. Li fan por les causes veritables i les victòries per si algú ve a reclamar-les.

La dissort del catalanisme no es pot entendre sense aquesta equivocació fonamental, sense aquests ídols de paper d'estrassa, per aquesta mania tan catalana d'elevar a categoria la desgràcia en lloc de defensar les autèntiques virtuts més enllà de l'adhesió ideològica, el talent per damunt del prejudici, la llibertat encara que no et doni la raó. Ens agrada més la mort que la vida. Ens estimem més queixar-nos de la mort que celebrar la vida. El penal de Guruceta i per què no confinen Madrid. Guillem Agulló i Salvador Puig Antich, Puigdemont i Junqueras. És tot plegat fer bullir una olla sense ingredients i només aconseguim col·leccionar recipients calcinats. És una trista història, molt depriment, d'ídols que semblen figures espectrals de Halloween mentre un imbècil diu de fons «és que nosaltres celebrem la castanyada».

Tot el que Guillem Agulló era i representava està perfectament tipificat al Codi Penal. Encabat el van assassinar i, com així ha de ser, l'assassí va ser jutjat. Les opinions contra aquella sentència em semblen legítimes, però no és cap conspiració creure que va ser un afer entre bandes, i que tan lamentable i perniciosa és una ideologia com l'altra. Dir que Guillem i el seu assassí tenien «motius polítics» em sembla rebaixar la política, i simplement eren dos brètols que no sabien el que es deien, ni el que feien, i era terrible. Fer-ne bandera és voler perdre. I vet aquí la derrota, com un llarg túnel.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit