Si als catalans no se'ns en van els diners pagant pensions als expresidents, que ja en tenim uns quants -l'únic que va tenir el detall de morir-se va ser en Tarradellas- se'ns n'aniran en mobiliari i en obres al palau de la Generalitat. Primer va ser Presidentorra qui no podia ocupar el despatx del Vivales, amb la qual cosa vam haver d'habilitar una estança per a ell, que no és que la necessités per gaire res, ves, ja veus la feina que feia, però un governet no pot tenir un president treballant al passadís o en un bar proper a la plaça de Sant Jaume, tirant del wifi de l'establiment. Ara ens trobem que el que no es podrà utilitzar en tot el que queda de legislatura és la cadira de Presidentorra al Consell Executiu. No queda clar si és per respecte cap a la figura absent o perquè, per raons sanitàries, ningú s'atreveix a seure on havia dipositat les presidencials natges el destituït.
Als catalans ens va el simbolisme. A Girona vam arribar a presentar en públic el faristol on el Vivales havia signat no sé què, i la gent li feia fotos, el tocava, el besava, el venerava. Amb la cadira de Presidentorra es podria fer el mateix, ja que ningú no s'atreveix a seure-hi, és una inutilitat mantenir-la a la sala de Consells de Governet. Es podria passejar per pobles de tota la geografia catalana, fins i tot es podria cobrar un mòdic preu per seure-hi una estona -el poble no és tan primmirat com els consellers-, que les caixes de resistència cada dia estan més buides.
Els catalans comencen a estar farts de la tabarra de la independència, la prova és que l'1-O, si no fos per TV3, ningú hauria notat que era l'aniversari del dia que tots van ser enganyats pels seus líders. Calen novetats, calen actes que recordin que som un poble oprimit, i res millor per a això que mostrar una cadira buida. Hi ha famílies que mantenen a taula la cadira buida de l'avi, fins molts anys després que l'home hagi passat a millor vida. És una forma de recordar-lo, o potser és mandra de tornar a repartir els llocs a taula. Amb Presidentorra deu passar el mateix, i tenir sempre una cadira buida mentre es discuteixen accions de govern, és la millor forma de recordar-lo, ja que no hi ha cap diferència amb quan hi era present.
Recordar Presidentorra amb una cadira buida és una idea extraordinària, res simbolitza millor el pas d'aquest home per la Generalitat que un objecte inanimat, sense cervell. L'estrany és que fins ara a ningú se li hagués acudit representar-lo així, els despatxos de l'administració a tot Catalunya haurien de tenir penjada la foto oficial d'una cadira buida, molt més reconeixible com a president que un retrat de Presidentorra. Un va a fer una gestió a un despatx oficial, veu a la paret la foto de Presidentorra i pensa que és l'avi del subsecretari. En canvi, veu la foto d'una cadira buida, i recorda aquell president gris i fugaç que era com si no hi fos, sí home, aquell, ara no en recordo el nom però ja sé qui vols dir.
És clar que la cadira buida també ens transporta al patetisme dels marits abandonats que es resisteixen a reconèixer la seva solitud i guarden a casa, intocable, la cadira, el coixí, o el llençol que utilitzava la seva santa abans d'embolicar-se amb el monitor de zumba. Aquest resistir-se a acceptar uns fets consumats, aquest rebel·lar-se contra el fet inamovible, però sempre des del simbolisme, Déu ens guardi d'aixecar la veu, fa molt català.
