Quan preguntes, com estàs? Tothom et diu: bé. És un dogma de fe, ara has d'estar bé perquè toca. Està prohibit estar malament. Hi ha llibres d'autoajuda que diuen que estar bé està a les teves mans. Una ximpleria. I que si repeteixes mil cops cada hora que estàs bé, al final estaràs be. Una ximpleria més. Si et compres un llibre d'autoajuda és senyal que estàs malament, si en compres molts, és senyal que estàs molt malament. I aquests són els més venuts a les llibreries. Per algun cosa deu ser. De fet aquest tipus de llibres han arribat a convèncer que si estàs malament és perquè vols, perquè no tens voluntat o perquè no tens aura, ves a saber què vol dir tenir aura. I és clar, la gent menteix molt.

Exigeixo el dret a estar malament, fins i tot d'estar molt malament i dir-ho quan toca. I si no, que no ho preguntin. La gent quan pregunta «com estàs?» no sap l'abisme que pot provocar. Hi ha un remei casolà molt adient, millor que diguis hola a seques i no et fiquis en camins insondables. A més aquesta és una pregunta que només haurien de poder fer els psiquiatres, perquè són els únics que si els dius molt malament sabran què fer. O de fet tampoc, perquè no diuen res, et faran una altra pregunta: per què? I així successivament.

Bé, la situació normal de les persones és estar malament, ser feliç només s'aconsegueix en moments molt puntuals i concrets, el demés és a més estirar no patir molt. El problema fonamental, crec, és que la gent creu que pot ser feliç tota l'estona, totes les hores dels dia, tots els dies de l'any i tots els anys. Potser ha arribat l'hora que algun articulista els digui la veritat. No hem vingut a aquesta vida a patir, com ens diuen les religions i que més enllà hi ha una altra vida, però sí que cal ser una mica honestos i realistes. I més en aquests dies que vivim. No es pot ser feliç sempre!

Haver de portar mascareta, posar-te gel hidroalcohòlic tota l'estona, no poder fer trobades de més de sis persones, intentar no dinar ni sopar amb amics per si de cas, no anar a concerts, intentar no agafar transport públic, evitar la gent pel carrer; en fi, qui en aquesta situació pot estar bé? Doncs només gent molt rara, la veritat. Una persona normal, si és que hi ha persones normals, ha d'estar forçosament malament.

La vida és allò que fem mentre llegim llibres d'autoajuda o ens empenyem a voler ser feliços d'una forma impossible. La bona vida no vol dir ser brutalment feliç tota l'estona, sinó no ser molt infeliç quasi sempre. Si acceptéssim aquesta premissa la vida seria molt millor i en comptes de llegir llibres d'autoajuda podríeu llegir llibres del procés. Ostres, tan bé que estava quedant l'article i ja ho he hagut d'espatllar.