10 de octubre de 2020
10.10.2020
Diari de Girona

Divisió i confrontació o objectius de futur

10.10.2020 | 00:31
Divisió i confrontació o objectius de futur

En aquest mateix diari vaig recordar que Obama deia que els líders que divideixen els pobles per guanyar unes eleccions difícilment poden governar per a tots. Desgraciadament en la política actual en tenim molts exemples. No cal anar als EUA, on Trump ha aconseguit dividir els ciutadans de tal manera que molts pensem que sols si guanya Biden podran tornar a la discussió i contrast de projectes de forma democràtica. A casa nostra en tenim molts exemples.

Vox com a partit ultradretà està en aquesta tessitura. Prové d'una escissió del PP i està alineat amb Salvini o Le Pen. El PP es debat entre els que continuen pensant que els de Vox són dels seus i cal retornar-los al PP i els que voldrien constituir-se en una dreta europea, entre els Casado o González Ayuso que rebutgen pactar la renovació del poder judicial o els projectes que Espanya necessita per poder tenir accés als fons de reconstrucció i els que creuen que cal arribar a acords en temes importants per fer funcionar el país. La decisió de l'Ajuntament de Madrid de retirar el nom d' Indalecio Prieto i Largo Caballero dels carrers de la capital és, en si mateix, un símbol, ha tornat a obrir ferides que semblaven tancades des de la transició. Ho va promoure Vox i l'han seguit amb més o menys convicció PP i Ciutadans. Un despropòsit més conseqüència del pacte de Colón que l'actual direcció del PP va trobar natural i Ciutadans va acceptar amb el nas tapat i fent veure que ells no havien pactat amb Vox. Quan s'accepta el que va suposar el pacte de Colón, obres la porta que en algun moment et passi factura. En el fons tot el que està passant a l'entorn de la pandèmia a la comunitat de Madrid té a veure amb el fet de no fer com els partits democràtics europeus, allà fan un cordó sanitari per aïllar la ultradreta i aquí la blanquegen.

A Catalunya els tics autoritaris, antidemocràtics, divisoris, estan a l'ordre del dia promoguts pel mateix govern i les entitats independentistes que han creat al seu entorn ajudades per gracioses subvencions oficials i que tenen l'altaveu dels mitjans de comunicació públics. El fet que els independentistes presentessin i votessin una llei de transitorietat jurídica clarament autoritària (on la justícia de la «república catalana» estaria a les ordres de l'executiu com a Polònia) en les nefastes sessions del 6-7 setembre 2017 o que la Paluzie, líder de l'ANC, denunciï rectors d'universitats catalanes perquè no són independentistes, no són més que alguns dels molts exemples que podríem posar. Allò greu és que la societat catalana sembla que ha agafat pell morta i no respon a aquests atacs a les arrels de la democràcia. Amb la justificació que són un moviment pacífic no els importa haver dividit la societat i deixar fora, com si no existíssim, la meitat dels catalans. És declaren seguidors de Mandela però obvien que la gran preocupació de Mandela en sortir de la presó va ser cohesionar una societat en què havien de conviure blancs i negres, mai dividir.

A les properes eleccions els independentistes tenen una difícil elecció. Els de Puigdemont acaben d'aprovar el programa i aposten per continuar dividint el poble de Catalunya amb la idea de la confrontació «intel·ligent» amb Espanya. Continuen proposant com a punt bàsic del seu programa la confrontació amb Espanya, renunciant a governar per a tots i resoldre els problemes greus que tenim al davant. Que en temps de pandèmia quan a Espanya hi ha un govern que proposa fer funcionar l'estat autonòmic, cogovernar, creguin que l'única cosa important és la confrontació amb Espanya i atacar el Rei dona mostra de com ha degenerat el pujolisme. Més contradictòria resulta la postura d'ERC, diuen que volen governar, tocar de peus a terra i pactar, fer una pausa per eixamplar la base de l'independentisme i afegeixen que ho volen fer amb els de Puigdemont. Com podem creure que governaran per a tothom i pactaran amb el govern d'Espanya després del desgavell que ha suposat el darrer govern de la Generalitat? Algú pot creure que amb Puigdemont es pot fer un govern que governi per a tots? No ha sigut capaç ni de pactar amb els seus excompanys del PDeCAT. Ara caldrà saber si aquests s'atreveixen a pactar amb els del PNC de Marta Pascal, que són els únics que han renunciat explícitament a la unilateralitat i defensar pactar. De moment els diputats del PDeCAT al Congrés ja han dit que volen participar en la negociació dels pressupostos.

Mentrestant, aquest dimecres el govern acaba de presentar el pla de recuperació, transformació i resiliència, la proposta del govern per utilitzar els 140.000 milions del programa de reconstrucció aprovat per la UE. Comentaré el pla amb detall en un altre article però ja els dic que aquest pla conté la part il·lusionant de l'aprofitament del fons de reconstrucció aprovat per la UE. Fins avui l'actuació del govern semblava limitar-se a intentar pal·liar els efectes negatius de la pandèmia siguin sanitaris o econòmics, com aconseguir doblegar la corba de contagis i morts, com pal·liar la situació de treballadors i empreses afectades, etc. Amb el fons de reconstrucció, Europa ha fet una aposta que permet anar més enllà, obrir la porta a un projecte de modernització del país. El gran repte és que tot i que un projecte d'aquest tipus resulti engrescador, cal tenir projectes ben enfocats i portar-los a terme de forma raonable en el termini pactat. La importància d'aquest repte semblaria demanar la unió de tots els esforços per no fallar i fa especialment incomprensible les polítiques actuals de mirada curta de la dreta. A més la disposició del govern a coordinar aquests projectes amb les comunitats autònomes (el federalisme de fet) situa els independentistes davant dels seus propis dimonis.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook