10 de octubre de 2020
10.10.2020
Diari de Girona

Espanya entra en fase d'explosió

10.10.2020 | 00:31
Espanya entra en fase d'explosió

Escric aquest article hores després de saber que el TSJC de la Comunitat Autònoma de Madrid ha anul·lat les mesures que restringeixen –no anul·len– la mobilitat a deu municipis de la regió per l'augment dels casos de coronavirus, entre els quals la mateixa capital, per entendre que afecten drets i llibertats fonamentals. Desconec quina és la motivació raonada que esgrimeix la interlocutòria per donar part de la raó al govern que presideix Ayuso enfront de l'acord majoritari pres per la resta de governs autonòmics i el mateix govern d'Espanya. Arriba, però, un moment en què és perfectament lícit preguntar-se pel rol que desenvolupen tribunals i jutjats en l'aplicació de mesures raonables per aplanar la corba perillosament ascendent que agafa la covid-19 arreu de l'Estat i contestar-se que com a mínim no té cap mena de lògica.

El mateix podem dir dels governs centrals i autonòmics i les seves respectives oposicions –exceptuant situacions ben honorables de col·laboració–, de les confrontacions viscerals que es donen a les Corts Generals, on predominen els excessos verbals, l'insult i la injúria, massa sovint en mans del PP i de Vox, en substitució de l'argument, el retorn de presumptes casos de corrupció malgrat la promesa feta per Pablo Iglesias que mai no habitaria en les clavegueres de l'Estat, del Consell General del Poder Judicial, dominat per la dreta més recalcitrant que mai no ha tingut Espanya des de l'aprovació de la Constitució, l'ús partidista de la prefectura de l'Estat i els seus propis errors d'adolescent, i de la pitjor classe política que hem tingut en els últims quaranta anys. Tots, absolutament tots els ingredients perquè Espanya peti, es troben a l'olla cuinant-se a foc lent. No em tinc per tremendista, però aquest escenari de poti-poti de tots els poders de l'Estat i dels poders contra els poders no l'havíem tingut mai. Estic francament preocupat i la meva obligació ètica és dir-ho. Dir-los-ho perquè en el meu parer els ciutadans ens estem acostumant que allò extraordinari per anormal sigui considerat ordinari per normal. Quan arriben a aquesta magnitud haurem entrat en la magnitud dos de la nostra tragèdia col·lectiva i llavors ni tindrem capacitat de reacció ni possibilitat de retornar a episodis superats per l'enterrament de valors cívics, polítics i judicials com ara la concòrdia, l'entesa, la bona aplicació del Dret, el respecte, l'acord, el pacte i molts més sobre els quals hem sabut construir una casa comuna en la qual cabem tots.

Deia el reputat filòsof francès Guy Debord en el seu llibre «La societat de l'espectacle» (1967) que les característiques de la societat postindustrial contemporània són la submissió al control ideològic dels mass media i dels sectors econòmics dedicats a la diversió, consum i distracció massius, afegint-hi que «el món real es canvia per les imatges que es converteixen en ser reals i en les motivacions d'un comportament hipnòtic». Essent així, segons aquest pioner del postmodernisme, «l'actitud que exigeix l'espectacle és la de l'acceptació passiva». Té raó. Observin què fa La Sexta: han convertit tota la seva programació en un veritable reality show. Un espectacle de la realitat o demostració de la realitat en forma d'espectacle.

El manifest de cinquanta-cinc societats científiques espanyoles, donat a conèixer fa uns pocs dies, no podia tenir millor encapçalament: «En la salut, vostès manen, però no en saben». Per ara ningú s'ha sentit emplaçat, ni polítics ni jutges, ni tan sols les institucions que els donen aixopluc, ningú. Nosaltres, els espectadors i causa primera que tinguem tanta gent forassenyada manant-nos, ens hem convertit en purs espectadors de què passa. Espanya s'està incendiant i tots passem de llarg. Per qui toquen les campanes?, es preguntaria de nou Ernest Hemingway. Em sembla que, sense esperar resposta, fugiria cames ajudeu-me.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook