Escolto el vicepresident del Govern, Pablo Iglesias, a RAC1 i em meravello de la facilitat que té per canviar d'opinió amb una senzilla pregunta del periodista gironí Rafael Nadal, sense que el to de veu li tremoli mínimament. Al principi de l'entrevista havia dit que a Espanya formalment no hi ha presos polítics, però va rectificar al final de la conversa sense caure-li cap anell. Artur Mas i Carles Puigdemont no tenen cap problema a treure's els ulls -figuradament- cada vegada que poden, però res els impedeix organitzar una trobada a Perpinyà amb el nou fill adoptiu de Girona, Quim Torra, per autoproclamar-se membres del «partit dels expresidents represaliats». Es van animar tant que poc els va faltar afegir una nova opció electoral a l'independentisme. Els tres van reclamar una mediació internacional en el conflicte català. L'han demanat infinitat de vegades i mai l'han aconseguida. Potser pensen que la insistència els acabarà ajudant. Les dues escenes serien meres anècdotes, si no fos que aquesta manera de fer sovint es trasllada a la gestió pública. Aquesta mateixa setmana n'hem tingut un clar exemple amb el canvi d'opinió del departament d' Alba Vergés en poc menys de 48 hores sobre l'obertura dels locals d'oci nocturn. La política és així; pell dura.
