11 de octubre de 2020
11.10.2020
Diari de Girona

Cisternes

11.10.2020 | 06:00
Cisternes

Em whatsapeja un amic de fora de Madrid i em pregunta si estic viu. Des de la perifèria, la capital d'Espanya ha de semblar una ciutat presa per morts vivents. I així és com ens sentim nosaltres de vegades, com morts vivents. O com morts a seques. Madrid s'hauria de dir Comala, igual que la localitat de la novel·la de Juan Rulfo, habitada per difunts capaços de murmurar i parlar, i de queixar-se. Jo em queixo, em queixo d'una manera planyívola de la situació. Em queixo sense forces, com el nen que porta dotze hores plorant al contenidor de les escombraries, on una mare desesperada l'ha abandonat amb el cordó umbilical penjant com una goma. Em queixo esgotat, sense ganes. Em queixo que una cuidadora d'una residència de Ciempozuelos es rigués d'una dona gran tirada a terra mentre la gravava intentant aconseguir la cadira de rodes. Em queixo de la crueltat ambiental, de la imbecil·litat climàtica, de les contradiccions polítiques constants.
Em queixo de la cremor d'estómac, del temps atmosfèric, del metro i de l'autobús atapeïts, de les cues per treure el DNI o els papers de la jubilació, em queixo que no m'agafin el telèfon d'atenció al client de la meva operadora mentre que rebo milers de trucades de les operadores de la competència oferint-me això o allò altre. Em queixo que l'ascensor no funcioni, em queixo de Froilán i d'Hernán Cortes i fins de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya. Em queixo que aquesta nit m'han trencat un retrovisor del cotxe, aparcat al carrer. Em queixo de la gent que dorm als caixers automàtics. Em queixo de la cisterna de l'excusat, que degota. Les cisternes dels meus excusats han degotat des que tinc ús de raó. M'he passat la vida muntant-les i desmuntant-les. Tinc un màster en cisternes que només em serveix per arreglar les dels meus amics.
Em queixo del degoteig constant de les idees obsessives, que es filtren des del cervell fins a la llengua per alguna esquerda del paladar. Em queixo de la seva amargor. Em queixo de viure a Madrid i que els meus amics de la perifèria m'hagin donat per mort. Em queixo de no tenir valor per anar-me'n.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook