11 de octubre de 2020
11.10.2020
Diari de Girona

La desesperant mediocritat

11.10.2020 | 06:00
La desesperant mediocritat

La crisi econòmica de 2008 va provocar moviments sísmics que la política s'ha encarregat de replicar sense pausa fins avui. No sempre són dolentes les sacsejades si permeten que caigui allò vell per aixecar el nou, però la sensació és que falten arquitectes i sobren dinamiters.
L'edifici constitucional és el que és. Fruit d'una transició política i no d'una ruptura radical amb el franquisme, però ha servit per organitzar la convivència territorial i social sota un model democràtic homologable al dels altres països de la Unió Europea. El bipartidisme PSOE-PP recolzat en les formacions nacionalistes va anar degradant el funcionament de les institucions. Aviat els acords van abandonar l'inicial criteri de consens, substituït per un groller repartiment dels llocs a triar. La corrupció va acabar per ser una llarga ombra del poder estatal, autonòmic i local i d'una inviolable i adulada direcció de l'Estat. Avui es va coneixent la magnitud de les esquerdes, que afecten els fonaments constitucionals i minen el crèdit de les institucions, afeblides no només per una política partidista i clientelar, sinó també pel pantà de les clavegueres de l'Estat. A sobre de mals, el tsunami independentista va fer trontollar l'estructura constitucional, com abans només havia fet el frustrat cop del 23-F.
La renovació de les elits polítiques, amb Iglesias i Rivera al capdavant de nous grups i l'aparició de Sánchez i Casado liderant els vells partits majoritaris no han fet més que empitjorar les coses. De Puigdemont i de Torra millor no parlar-ne. Lluny de sanejar la situació i construir un nou pacte constitucional, el canvi ha produït una fallida institucional sense precedents. Ni tan sols la permanent amenaça del sobiranisme català ha incitat a una política comuna. Per contra, ha servit perquè l'extrema dreta s'alci amb veu pròpia i que el PP i Ciutadans facin el cor a Vox, mentre s'apropien no només de la representació d'Espanya, sinó també de la Constitució. Al partit socialista li neguen l'acreditació constitucional i l'accés de Pedro Sánchez al Govern el titllen d'il·legítim, malgrat ser conseqüència primer d'una moció de censura i després d'unes eleccions generals. Per la seva banda, Podem sorgeix de la desqualificació radical de la transició política i de la pròpia Constitució, a la qual ara abraça per conveniència política.
L'adversitat de la gravíssima epidèmia que encara patim podia haver estat un punt d'inflexió per pensar d'una vegada per totes en el que interessa a la majoria dels ciutadans i no als particulars interessos partidistes. Però no ha estat així i el paisatge és desolador: una oposició rastrera que, cassola en mà, incita a la desobediència, un independentisme que advoca pel com pitjor millor, i un Govern maldestre i feble, a l'atzar del que decideixin els seus xantatgistes companys d'investidura.
Fa 45 anys vam sortir de la longa noite de pedra i avui l'edifici constitucional amenaça ruïna, mentre els seus gestors, en comptes de pactar la seva renovació, s'emboliquen piqueta en mà a tirar-se les culpes. En la seva façana encara es pot llegir, a manera de disposició final, l'epitafi de Bertolt Brecht. «Vaig escapar dels tigres, vaig alimentar les xinxes, menjat viu vaig ser per les mediocritats».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook