Donald Trump ha tornat a la Casa Blanca recuperant el lema inaugural del pontificat de Joan Pau II: «No tingueu por!». Cal pensar que es tracta -estem en ple període electoral- d'un gest de complicitat al votant catòlic conservador, igual que succeeix amb l'elecció de la jutge Amy Coney Barrett per al Tribunal Suprem. Però l'objectiu no és només guanyar uns quants vots per aquest flanc, sinó una maniobra més àmplia que li permeti oferir una imatge de líder atrevit i valent, sense cap ombra de covardia. No tenir por enllaça amb el somni americà de l'Extrem Oest, indissociable del coratge físic. Per descomptat, cap nació creix sobre la por ni desitja inscriure en el seu imaginari col·lectiu aquesta paraula. Des del centre del poder mundial -el despatx, balcó, els jardins de la Casa Blanca-, Trump reivindica així la grandesa dels Estats Units enfront dels desafiaments de la història, ja sigui la Xina o la pandèmia.
A una altra escala més propera, dir-li no a la por i trencar amb els murs del confinament seria una bona lliçó per a nosaltres. Després d'una llarga dècada de fracassos continuats i decadència col·lectiva, el fantasma del 98 ha tornat a recórrer Espanya. La generació del 98, més enllà de la seva qualitat literària, representa el pitjor del quixotisme: l'anèmica i trista figura de qui s'enfronta als molins de la imaginació, en lloc d'aprofitar les possibilitats que ofereix el present. Davant d'una revolució econòmica i tecnològica que no aconseguim entendre i que ens agafa mal preparats, sense base industrial ni d'innovació, sense una escola de qualitat -a més d'envellits i endeutats-, només un pas endavant ferm i decidit de les nostres elits públiques i privades pot insuflar l'esperança necessària. No tenir por consisteix abans que res a recuperar la serietat i fugir de somnis i debats estèrils. Construir de nou des de baix és més important que atiar una Espanya contra l'altra o pretendre enverinar els símbols nacionals. Recuperar una cultura familiar de la feina, en lloc de la del pelotazo que associem a la riquesa en aquests darrers vint anys, és urgent més que qualsevol via fèrria d'alta velocitat. Enfortir la base de les classes mitjanes -en comptes de fuetejar-les amb nous impostos- hauria de formar part del consens general d'una societat que es vol desenvolupada. En realitat, gairebé qualsevol problema actual exigeix ??la mateixa resposta, que no és tant una inexistent solució ideal com deixar de banda els bàndols i els conflictes culturals per tal de consolidar una esperança que tingui el seu origen en la imprescindible serietat.
No hem de tenir por de recuperar l'esperit de la Transició, la qual va fer possibles els grans acords amb els quals es va modernitzar la nostra economia: dels plans d'estabilització als Pactes de La Moncloa. Els fons europeus haurien de ser pont de pas i tractament de xoc que alleugessin els símptomes de la crisi. Però, de nou, els seus efectes només seran duradors si sabem assignar bé el capital i no permetem que se'n vagi -com amb el pla E- per l'embornal d'un malbaratament captiu en mans d'una minoria. Pensar que en pocs anys serem líders en R+D verds és tan il·lusori com creure que comptem amb la millor classe política d'Europa. Rebutjar la por no és trumpisme, sinó la plena assumpció de la nostra responsabilitat amb el present i amb les generacions futures. Ha arribat l'hora de trencar amb el confinament mental causat per la por a un nou 98. Construïm com a adults el nostre futur.
