Tot sovint els gironins viatgem o hem viatjat a Barcelona, tot i que ara a la nostra ciutat podem satisfer necessitats que anys enrere ens obligaven a traslladar-nos a la capital. A Girona han millorat molt els serveis mèdics, es poden cursar a la ciutat moltes carreres universitàries i el correu electrònic ens pot estalviar molts viatges. Però encara hi ha situacions que ens poden obligar a viatjar. O potser no serà per obligació, sinó per interès a presenciar determinat espectacle o competició esportiva, o visitar alguna exposició, o realitzar determinada compra, visitar familiars i amics, i, aquells que tenen una activitat política, per complir amb les seves obligacions. L'autopista va sovint plena i els trens, especialment en determinades hores, porten més viatgers que places poden oferir. Però no sempre ha estat igual. Amb el pas del temps la necessitat de desplaçar-se ha anat variant, i els mitjans de comunicació no sempre han estat els mateixos.

Fins a mitjan segle XIX el viatge a Barcelona des de la nostra ciutat es feia en diligència. Un carruatge que sortia de Girona a les quatre de la matinada i arribava a Barcelona a l'hora de sopar. Amb aquestes condicions no cal dir que molts gironins morien de vells sense haver estat mai a la capital. Les coses canviaren molt quan el tren, que l'any 1848 havia inaugurat el servei de transport de viatgers entre Barcelona i Mataró, l'any 1862 arribà a Girona. Aquest nou i tan revolucionari mitjà de comunicació originà que la mobilitat humana s'intensifiqués considerablement. Encara que, com sol passar amb totes les innovacions, hi hagué qui tenia por de viatjar amb aquell estrany carruatge que anava a la velocitat extraordinària d'uns quaranta quilòmetres per hora, velocitat mai assolida fins aquell moment per diligències, berlines i tartanes. També impressionava veure sortir foc de la màquina. Però tots aquests temors s'anaven diluint a mesura que el nou mitjà de transport s'anava imposant i cada vegada tenia més usuaris. Un inconvenient pels viatgers era la carbonissa que es filtrava a l'interior dels vagons, molt especialment quan feia calor i s'obrien les finestretes. Es podia introduir alguna esberla a l'ull i també s'emmascaraven cara i mans i el vestit. Com que per anar a Barcelona s'havia d'anar mudat, molts, per protegir el vestuari, en pujar al tren es posaven una bata protectora.

L'Exposició Universal de l'any 1888 motivà que molts gironins es desplacessin per primera vegada a la gran ciutat per ser testimonis d'un esdeveniment tan sensacional. I més encara fórem els que, l'any 1929, viatjàrem en tren per visitar la segona exposició. I cada vegada van essent menys els gironins que moren de vells sense haver estat mai a la capital de Catalunya.

De dia en dia, els serveis ferroviaris anaren millorant. Més velocitat, més comoditats, més freqüència d'horaris. Però l'any 1936 tot s'espatllà. Dificultats per proveir-se de carbó, impossibilitat de renovar el material. Cada vegada el servei era més deficitari. Menys trens, menys freqüència d'horaris i sense puntualitat, carència de calefacció, vidres trencats que no es reposaven, de nit llum escassa, més viatgers drets que asseguts, i fins i tot alguns mig penjats en els estreps. Viatges en males condicions que només es podien fer per estricta necessitat. També existia la por als bombardeigs, que a Barcelona eren més freqüents que a Girona. Aquella situació s'allargà encara molts anys acabada la guerra. Les dificultats per superar les anomalies eren moltes. El país havia quedat empobrit i aïllat, amb l'afegit de la guerra mundial. Per tant, la recuperació va ser molt lenta. En els meus temps d'estudiant, els primers anys quaranta, vaig haver de fer molt aquest viatge a Barcelona i recordo molt bé totes les incomoditats que havíem de suportar. Poca freqüència d'horaris. El primer tren passava per Girona a dos quarts de set i arribava a Barcelona a tres quarts de nou; però sovintejaven els retards. Difícilment cap tren arribava a l'hora. Darrer tren per tornar de Barcelona, sortida a les sis i cinc minuts de la tarda, arribada a Girona a dos quarts de nou. Era l'únic tren ràpid del dia. Moltes vegades s'havia d'anar dret tot el trajecte i encongit entre els companys de viatge, amb dificultats per poder-se moure. La calefacció escassa o inexistent, alguna finestra sense vidre, i en cas de pluja haver de suportar alguna gotera. A poc a poc les coses s'anaren arreglant i es notà una gran millora quan arribà l'electrificació. Més rapidesa, més puntualitat, més netedat.

El tren tingué un competidor amb els autocars que oferien un servei més còmode amb uns horaris que permetien no haver de matinejar i també poder tornar més tard aprofitant la tarda a Barcelona. Però el preu del bitllet era superior al del tren.

Tot i que els primers automòbils aparegueren a començaments de segle, eren molt pocs els que disposaven de vehicle propi. A mitjan segle XX la possessió d'automòbil s'anà generalitzant. Anar a Barcelona amb el propi automòbil representava una gran comoditat. Horaris totalment lliures. Vehicle de porta a porta. Si per Barcelona s'havia de fer gestions en diverses oficines o compres en variats comerços era possible fer-ho còmodament i aparcar al pas de la porta de la majoria dels llocs on convenia anar. Però aquesta comoditat s'anà perdent, el viatge en cotxe propi s'encarí i es complicà, fins que arribà el moment que resultava més pràctic deixar el cotxe a casa i tornar a ser client del tren.

Amb el pas dels anys, el tren, com tantes altres coses, ha anat millorant. Ja va representar una gran millora l'elevació de la via al pas per Girona, amb la supressió dels passos a nivell i la nova estació que substituí la que portava més d'un segle de vida, amb el consegüent envelliment i la falta total de comoditats. Ara hi ha més facilitat per adquirir bitllet, si s'ha de fer espera és en uns locals nets, amb temperatura adequada, amb seients còmodes i amb un servei de megafonia orientatiu.

L'arribada del tren d'alta velocitat ens ha situat en els nivells de les comunicacions del segle XXI. Tot i que no s'han completat tots els projectes que en principi s'havien fet i que s'han hagut de lamentar algunes deficiències, ja és molt el que s'ha aconseguit. Malgrat que l'ADIF és molt prepotent. No només es pot anar còmodament de Girona a Barcelona en pocs minuts, sinó que fàcilment es pot aprofitar el viatge per anar treballant amb tot confort en el mateix tren, i per tant perdre el mínim de temps, cosa que en les anteriors condicions de desplaçament era totalment impossible i inimaginable. No és estrany que siguin molts els que es desplacen diàriament. No és cap extravagància viure a Girona i treballar o estudiar a Barcelona o a la inversa, encara que això darrer és molt menys freqüent.

En el transcurs d'un segle i mig hem passat de la diligència al tren de fum, a l'autocar, al cotxe particular, al tren elèctric, i finalment al tren d'alta velocitat. I aquest trajecte, d'uns cent quilòmetres, que es cobria en quinze o setze hores, ara es pot realitzar en poc més de mitja hora i en molt més bones condicions i molta més comoditat.