Durant les últimes setmanes, i fins i tot mesos, han proliferat, d'una manera sens dubte molt significativa, la publicació de notícies periodístiques, articles d'opinió i textos jurídics, a més de tertúlies, que coincideixen a denunciar l'existència d'una alarmant situació derivada de l'ineficaç tractament que des de l'Administració de Justícia s'ha vingut oferint al fenomen de l'ocupació il·lícita de béns immobles, conegut vulgarment com a ocupes.

Certament, molt sovint, determinats mitjans de comunicació contribueixen a crear alarma social amb grandiloqüents titulars, que poden generar (i sovint generen) una forta resposta dels ciutadans cap a «tiris i troians», és a dir, jutges, policies, ajuntaments i classe política en general. La majoria de les vegades, la crítica més ferotge s'aboca sobre els jutges als quals es converteix en cap de turc de la qüestió, la qual cosa és injusta.

La situació és alarmant però certament hem d'estar a la realitat.

Baixant a les dades concretes, l'any 2019 van ser incoats 9.622 procediments pel delicte d'usurpació de béns immobles i la pròpia Memòria de la Fiscalia General de l'Estat posa en relleu que, mentre que l'any 2015 els jutjats van arribar a incoar 27.263 procediments per delicte d'usurpació de béns immobles, l'any 2016 tan sols se'n van incoar 12.900, l'any 2017 la xifra va baixar fins als 10.373, l'any 2018 fins als 9.693 i en el 2019, finalment, fins als 9.622 procediments incoats. Arribant a assenyalar-se en la Memòria presentada l'any 2020 (en relació amb les xifres de l'any anterior), que «la dada contrasta amb la percepció social del fenomen de l'ocupació». Tot això, sense oblidar que, tal com s'ha indicat així mateix per la Fiscalia General de l'Estat, en la pràctica totalitat dels casos l'acció delictiva té per objecte els nombrosos pisos que romanen sense ocupar que han anat acumulant per algunes entitats i fons.

Per la seva banda, el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, comptava l'any 2019 amb un total de 25.793.323 habitatges, de manera que per al cas de concloure que la totalitat dels procediments incoats durant l'any 2019 pels tribunals pel delicte d'ocupació de béns immobles, realment mereixessin aquella qualificació, per reunir els requisits exigits per art. 245 CP, la xifra d'habitatges ocupats durant l'any 2020 ascendiria a tan sols el 0,03730422791% de la totalitat dels existents, dades estadístiques que tan sols tenen en compte la possibilitat que diversos dels procediments incoats tinguessin per objecte immobles que no gaudissin de la condició d'habitatge, com ara solars, places de pàrquing, o magatzems.

No negaré, perquè no puc fer-ho, que les diverses interpretacions que els jutges fan del concepte civil de «la possessió» i de què és i no és una «violació de domicili», estan contribuint a mantenir aquesta situació d'ocupacions d'immobles que el ciutadà comú no entén. El ciutadà del carrer viu en la creença equivocada que ocupar una casa aliena surt gratis, que el pitjor que li pot passar és que un jutge el condemni a pagar una petita multa i que finalment amb declarar-se insolvent no la pagarà, amb la qual cosa tot queda resolt. En realitat, això ho estem veient diàriament en molts jutjats, en els quals els jutges venen condemnant a pagar multes no gaire elevades, que oscil·len entre els 180 € i els 260 €, i si després el condemnat no pot pagar, doncs sense més se'l declara insolvent.

Aquesta situació s'ha complicat encara més arran de la tipificació per l'art. 37.7 de la LO 4/2015, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana (coneguda com a llei mordassa) de la conducta consistent en «l'ocupació de qualsevol immoble, habitatge o edifici aliens, o la permanència en ells, en ambdós casos contra la voluntat del seu propietari, arrendatari o titular d'altre dret sobre el mateix, quan no siguin constitutives d'infracció penal».

No obstant això, segueixo opinant que pot afirmar-se que els mitjans de comunicació (no tots, però sí molts) han contribuït d'una manera coral a generar una alarmant sensació d'inseguretat entre la ciutadania espanyola, estenent la percepció que absolutament tots som potencials víctimes del delicte.

No puc deixar d'esmentar l'alarmant situació que s'està plantejant en l'actualitat, respecte a empreses privades que ofereixen un desallotjament exprés, ja que s'està transmetent al ciutadà la falsa idea de la impunitat per la comissió d'un delicte d'ocupació o usurpació d'immobles, constituint, aquesta actuació, sota el meu punt de vista, un delicte de realització arbitrària del propi dret de l'article 455 del Codi Penal. No recomano al ciutadà, per això, acudir a aquesta solució per molt temptat que es vegi a fer-ho, atès que pot acabar condemnat per amenaces o coaccions, per molt estrany que sembli.

És per tot això que donada tota aquesta situació d'alarma social, la Fiscalia General de l'Estat ha dictat una instrucció en què indica als fiscals com actuar per frenar «amb la major immediatesa» les ocupacions d'immobles i restituir el bé als propietaris mentre es dirimeix l'assumpte als jutjats i tot això, amb la intenció que es reclami l'expulsió dels ocupes sempre que sigui possible i com més aviat millor. També indica com han d'actuar els fiscals per demanar de forma ràpida la informació que els permeti reclamar al jutjat la mesura cautelar de desallotjament ràpid de l'immoble.

La Instrucció té en compte la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 13 de desembre de 2018 (assumpte «Casa di Cura Vall Fiorita SRL contra Itàlia»), en la qual es diu que: «La demora de les autoritats públiques en el desallotjament dels ocupants il·legals d'un immoble, encara que es tracti de persones en situació de vulnerabilitat, vulnera el dret del posseïdor legítim a un procés equitatiu de l'art. 6.1 del Conveni Europeu de Drets Humans i el dret de propietat del mateix Conveni».

Crec personalment que també es té present com s'actua en altres països del nostre entorn. Així, a Holanda n'hi ha prou que el propietari acrediti la seva propietat perquè la policia desallotgi l'ocupant, o França i Alemanya, on la policia està facultada per desallotjar en segons quins casos, en 24 a França o 48 hores a Alemanya o a Itàlia, on el jutge dona l'ordre a la policia per recuperar la possessió quan s'acredita la propietat i la manca de títol jurídic de l'ocupant.

No soc gaire optimista amb el fet que la instrucció sigui eficaç en el concret cas, molt habitual, d'ocupacions d'habitatges buits propietat dels bancs o fons d'inversió immobiliària, atès que, en aquests casos, el jutge ha de valorar un seguit de condicionaments que poden fer ineficaç el desallotjament immediat, donat l'ampli marge de discrecionalitat de què disposarà.