Estem vivint uns temps i unes circumstàncies molt difícils, problemàtiques i sense un horitzó clar i tranquil·litzador. Socialment, políticament i econòmicament els problemes i els interrogants abunden en excés, preocupen, i molt, i generen un clima poc propici a aventures inconsistents o a protagonismes partidistes.

El compromís pel bé comú i l'interès general, ara més que mai, haurien de primar per sobre de les legítimes discrepàncies ideològiques o de plantejaments de política de curta mirada, així com d'interessos departit o de personalismes messiànics. La dedicació i el treball per fomentar solucions als greus problemes existents a la nostra societat s'haurien de sobreposar a les divisions ideològiques i de partit per tal de donar confiança a la ciutadania. Promoure la pau social, la justícia distributiva i lluitar aferrissadament contra l'exclusió social i la pobresa és obligació de tots els que es dediquen a la vida pública des de la política, prestant un servei indispensable, i que com a tal ha de ser exemplar i generós. La generositat i la solidaritat són elements essencials que han d'estar presents en la vida, les paraules i les accions dels que dirigeixen les administracions públiques. I no n'hi ha prou amb boniques declaracions, atractives proclames o promeses de paradisos futurs inexistents. Les persones som contingents i estem limitades pel temps, sempre curt, que ens ha tocat viure. Les persones vivim en l'ara i aquí, hic et nunc, com deien els romans, no en el passat, ja inexistent, ni en el futur que encara ha d'arribar.

La societat, la ciutadania necessita gestos clars, fets objectius, accions i actuacions, exemples i compromisos efectius. En aquest sentit, hem de fer referència a alguns contrastos que al meu entendre són ja injustificables. Un treballador, o un autònom o empresari per cobrar una pensió contributiva del 100%, haurà d'haver cotitzar 35 anys -15 anys per cobrar el 50% de la pensió, essent la pensió anual mitjana d'uns 15.000 euros any. Ara veiem que un expresident de la Generalitat, per dos anys i mig d'exercir el càrrec, tindrà garantida una pensió de jubilació de 92.000 euros anuals, és a dir, una pensió sis vegades superior a la d'una persona normal, que hagin treballat 35 o 40 anys. Veiem i constatem que determinats càrrecs polítics, incloent diputats i senadors, ministres i consellers, disposen d'alguns privilegis excessius, que en aquests temps de crisi i de greus dificultats per a moltes persones i famílies resulten inexplicables. Cal reformar moltes coses, des de les instàncies polítiques a les administracions públiques. Cal ser generosos i solidaris en aquests temps de necessitats, precarietat i empobriment, amb perill d'exclusió per a moltes persones i famílies. Cal reformar moltes coses. Seguirem parlant.