a lluita de poder entre els dos socis del govern de la Generalitat trastoca la gestió diària que s'hauria de centrar a solucionar les necessitats dels ciutadans.
Mentre uns i altres es fan la traveta per posar-se medalles sobre meravelles fictícies, és adient rememorar la faula de l'ase i el lleó, atribuïda al poeta grec Esop i, amb alguns canvis, recollida per Fedre, La Fontaine i Samaniego.
En tots els autors, el lleó vol anar de caça amb l'ase. Aquest, amb els seus brams, servirà de reclam i la fera empaitarà els animals que fugin espaordits.
Amb sornegueria, al final de la cacera, el lleó felicita l'ase pel seu coratge imaginari. La moralitat del relat consisteix en l'escarni i befa que mereix l'ase fanfarró que galleja de valent. Una reflexió que s'escau en l'actuació d'uns quants polítics.
Ara bé, aquesta versió clàssica de la faula no s'assembla ni de lluny a la que es descriu a Un fil de fum, el segon llibre d' Andrea Camilleri, publicat l'any 1980.
L'escriptor sicilià, conegut arreu del món per l'èxit de la sèrie sobre el comissari Montalbano, reprodueix fil per randa el poema de l'ase i el lleó escrit per Domenico Tempio (1750-1821), anomenat Micio, que en el seu temps va ser un dels exponents de «la poesia epigramàtica eròtica».
En la producció literària d'aquest autor pràcticament desconegut ressalta l'element eròtic, i fins i tot obscè, amb una clara intenció de burlar-se de la crueltat del comportament humà i de la hipocresia de la societat.
El poema, escrit originalment en dialecte sicilià, «parla d'un pacte entre un ase i un lleó que junts han de recórrer un tros de camí a peu i, per estalviar esforços, decideixen procedir de la manera següent: el primer tram el farà el lleó a coll de l'ase, i el segon al contrari. Però el primer tram és tot de pujada i el lleó, per no caure enrere, comença a clavar les urpes a la carn de l'ase. L'ase gemega, perd sang i li fa mal, però no hi pot fer res perquè tractes són tractes i per aguantar-se bé el lleó no ho pot fer de cap més manera, no és que tingui mala fe. Després ve el segon tram de camí, i l'ase s'enfila sobre el lleó. Però aquest cop el terreny fa molta baixada, i l'ase corre el risc de trencar-se la crisma relliscant cap endavant. Com que no té urpes, com el lleó, sinó peülles sense presa, només li queda un recurs... desembridar l'anomenat cinquè peu, que en l'home, com es pot veure, és el tercer i plantar-lo d'un sol cop precís al forat just, sense escoltar els crits del lleó, i ancorar-se fermament». Òndia! Quina jugada!
En fi, que el lector decideixi a quins polítics catalans adjudica el paper de les dues bèsties en la pujada i la baixada. Segur que hi ha opinions per a tots els gustos.
