La pròrroga de les ajudes estatals als ERTO s'ha celebrat amb excitació, encara que alguns dels que en rebent des del març fan cua al Banc d'Aliments. L'ONG Sos Mares recapta bolquers i galetes Maria per a famílies que compten fins a l'últim cèntim d'euro per arribar a final de mes. En zones on fa tres anys vivia un alt percentatge de joves emancipats, menys d'una quarta part aconsegueix ara independitzar-se dels seus pares. Els trenta són els nous vint, i en sobrepassar aquesta dècada arriba una etapa de la vida en què, amb sort, s'aconsegueix superar els 12.000 euros de sou anual. En un país que va donar 22.000 milions per rescatar un banc de la fallida, no podem pagar ni un lloguer ni una hipoteca encara que treballem.
La combinació de salaris baixos i pisos cars és cínica i capritxosa, i empeny a l'ocupació. Vivim en el lloc en què més costa fer-ho amb dignitat, on els preus no donen un respir ni en un moment de compromís, un territori atractiu per als turistes però no per al cercador d'ocupació que ha de renunciar a venir perquè no troba un pis assequible a les seves necessitats. El que està succeint ens col·loca a tots davant el desconcert d'un mercat que segueix a la seva, com si res davant l'emergència, amb les seves inflacions, la seva especulació i les seves suculentes adquisicions per lots a càrrec de fons voltor de capitals l'origen dels quals es perd en el laberint empresarial i que es permeten deixar en guaret un providencial negoci. Com si el mercat no fóssim vostè, jo, tots nosaltres.
La primera part de la pandèmia ens va agafar desprevinguts; la segona, confiats, i els contagis han tornat a pujar. El mateix passa amb la crisi; vam sortir de l'anterior pensant que calia millorar algunes coses, però anys després, fa la sensació que gairebé tot segueix la mateixa inèrcia, la de capejar els temporals i resistir fins que torni la vella calma anterior, sense els canvis en profunditat als que tanta por es té, per molt terrorífica que sigui la situació actual. La difícil negociació dels expedients d'ocupació per baixada de la producció o la necessitat d'avançar-se amb la llei a una allau d'acomiadaments dóna una pista de la fragilitat amb què el mercat laboral va arribar al temps de la pandèmia. La necessitat de garantir per decret la renovació dels contractes de lloguer a inquilins i d'evitar els desnonaments mentre duri l'emergència sanitària és també un reconeixement de les costures que estaven a punt de rebentar quan el coronavirus va arrasar amb tot. En tots dos casos, cal prendre nota i pensar a llarg termini; el que passa ara no és més que la realitat augmentada amb la qual no s'ha pogut -o no s'ha volgut- bregar durant anys. O potser pensem que a l'endemà que tot torni a posar-se en marxa ens haurem tornat immunes a la següent tempesta?
El BOE va publicar fa uns dies la norma catalana que limita la pujada dels preus de l'habitatge a les seixanta ciutats més tensionades. Algunes capitals europees ja ho han intentat abans, i encara que no és fàcil, cal. A Espanya, segons Càritas, dos milions i mig de persones que treballen són pobres; 3 de cada 10 famílies fan mans i mànigues per pagar les quotes del seu pis, dos de cada 10 no poden assumir les factures de la llum i de l'aigua. Una fragilitat que tard o d'hora es transmet al mercat, com hem comprovat en la crisi anterior -encara hi ha els bancs desfent-se d'hipoteques fantasma, de llars de ningú que no es van poder pagar.
Que la urgència no torni a tapar tot això; amb els diners d'Europa, l'Executiu ha anunciat diversos eixos d'actuació clau dins d'un pla de recuperació per a mobilitzar de manera productiva dels 140.000 milions que es destinaran a la reconstrucció de país. Un pla que preveu crear 800.000 llocs de treball en tres anys. Esperem que aquesta inversió s'acompanyi de les reformes necessàries per garantir que tots aquests llocs de treball no seran un altre passaport a la indigència.
