Es curiós comprovar com l'evolució tecnològica d'algunes velles pràctiques relacionals acaben sent el símptoma dels temps que ens ha tocat viure. Les cartes, per exemple. Abans, difícilment les epístoles s'adotzenaven a la bústia de casa encara que estiguessis una temporada sense obrir-la, perquè al capdavall el pretext per escriure'n sempre tenia alguna cosa d'esdeveniment i llegir-ne comportava necessàriament algun tipus de revelació. Per a la comunicació immediata tenies la trucada, i el paper quedava per a les proclames romàntiques més acurades i les dèries administratives urgides d'una oficialitat o un protocol. Ara, en canvi, per poc actiu que siguis a la vida un bon dia et despertes i tens centenars de correus electrònics pendents de llegir. No és que t'hagis tornat més important: és el mitjà, que cada vegada es presta a més maneres de bombardejar-te. Hi cap tot, des del comentari superflu per temes laborals fins a les propostes fetes a un any vista; des de la propaganda institucional fins a les novetats setmanals de Netflix. Sense oblidar el cas més flagrant, el dels autònoms, que estan abocats a no poder establir una línia divisòria entre el correu personal i professional, a menys que et creïs més d'un compte i multipliquis, a sobre, la llarga llista de recepcions no desitjades. No saps com ha passat, però tens aquell contenidor atapeït de coses que a vegades no encertes ni a saber com les has rebut. Alguns correus trigaràs a obrir-los, perquè en el fons saps que el que t'hi trobaràs t'interessa poc o gens, a banda que la falta d'un remitent conegut o com a mínim personalitzat et porta a la desídia més absoluta. Però els millors són aquells correus que saps que no obriràs mai. Ho saps perquè són impersonals, o perquè porten el resum al títol, o perquè són púrria publicitària. Són a un clic de la destrucció, i la seva única funció a la vida ha estat una aparició efímera condemnada a la indiferència i l'extinció. Aquests són, com dèiem, els que millor reuneixen el nostre temps: absurds, sovint arbitraris, i a la llarga més basats en l'acumulació que no en la veritable utilitat. Ens omplen d'estímuls que sovint no hem demanat i rebem correus que no llegirem, en gran mesura perquè hi ha qui confon el ritme amb la velocitat i l'evolució amb l'asfíxia. Al final, el secret de prendre's tot això amb humor és pensar que, com aquests correus electrònics, les paraules inservibles del món real també acabaran en una paperera imaginària.