Acceptem que Sánchez no només incorre en més errors que encerts, sinó que les equivocacions superen les decisions en aquest mestre de la rectificació. Sobren les veus que s'encarreguen de retreure aquestes mancances, amb l'acarnissament que mereix tot president de Govern. És possible fins i tot que es quedin curts en la censura, però sempre s'aturen un pas abans de proposar una alternativa. La relació de pronunciaments en contra de Sánchez i en favor del teòric líder de l'oposició hauria de ser de deu a un, i no arriba a un cent a un. Dilluns mateix, la imatge més buscada en el dia de la festa nacional enquadrava el líder socialista amb la presidenta... de l'autonomia uniprovincial madrilenya, a l'altura jeràrquica de La Rioja, Cantàbria o les Balears.
Mal que bé, Sánchez mana a Espanya sense Pressupostos ni diputats encara que amb una enlluernadora autoconfiança. En canvi, ningú sap qui governa a la dreta espanyola. Ayuso (dues mencions ja) o Cayetana aporten excel·lent matèria primera per a Vox però desentonen al PP, la dimissió d' Illa la demana Ana Pastor que va ser ministra amb Aznar i tutora de Rajoy, fins i tot el socorregut recurs de treure en processó Núñez Feijóo recorda menys una invocació que una desesperació. I quan Pablo Casado (ja era hora) compareix per endur-se els minuts de les escombraries de la seva presidenta madrilenya, remena índexs epidemiològics que no entén.
Ningú amb una mica de seny compararia Sánchez amb Rafael Nadal, però la dreta recorda molt el Djokovic de la final de París. D'acord que els Estats Units es disposen a demostrar al món que no cal un candidat viu per conquerir la Casa Blanca, però encomanar la substitució a La Moncloa al bullici batusser de Vox condemna a l'orfandat el conservadorisme potser moderat per mandrós, però molt ben representat en el contingent electoral.
