14 de octubre de 2020
14.10.2020
Diari de Girona

Improvisació i desori polític

13.10.2020 | 23:55
Improvisació i desori polític

El desgavell s'ha ensenyorit de la vida social i política i per fi s'ha aconseguit entre els catalans el que semblava del tot impensable fa tres anys: tothom està enfadat, insatisfet i molt exhaust. No hi ha ningú content, tret dels militants de partits independentistes, lleials i fidelitzats, que ho perdonen tot, malgrat que alguns es declaren desconcertats i cansats.

Ara bé, l'enrenou actual no significa que no es prolongui en el futur, potser caldrà entendre que hem de conviure desgavellats perquè aquesta és la nostra normalitat, ni unes eleccions podran arreglar-ho, potser ens acostumarem a viure en el desgovern i el garbuix. Podem tirar vanament del tòpic del seny català, però a la que baixem la guàrdia ens surt l'arraulida estètica de la rauxa, amant de la poètica de les metàfores. I en lloc de governar creem símbols.

Tanmateix el que acabo d'escriure és sobretot aplicable a aquells que viuen la realitat del país de forma intensa i exclusiva, no volen saber res de l'Estat espanyol i quan parlen escupen contra els que no pensen com ells mots com traïdor, feixista, venut i espanyolista.

Hem vist els CDRs manifestant-se contra els dos partits de govern, la CUP parlant del Govern català com una realitat aliena, ignota, llunyana, quan ells el van votar. Els CDRs havien rebut l'entusiasta consigna d' apretar, de revoltar-se contra l'Estat i, ara, es trabuquen alçant-se contra el qui els havia fet la recomanació. Els CDRs pressionen la inoperància del Govern català. Qui ens entengui, que ens compri!

Per què perdre temps escatint reflexivament el que passa en la política catalana, quan el que passa a la política catalana es resumeix breument: hi haurà eleccions el dia 14 del mes de febrer del 2021 i el que importa de veritat als polítics professionals és guanyar com més parlamentaris millor. Aquest hàbit interessat desespera votants no disciplinats, que consideren que els partits han desentès el que ells volien i exigien i sols vetllen pel seu interès, per no perdre poder i no pel bé comú.

Per tots aquells que es consideren catalans i espanyols o solament espanyols, existeixen realitats paral·leles a l'independentisme i mai s'han pres seriosament la Generalitat, creuen que és una comunitat de veïns i qui mana de veritat i han d'obeir és el govern de Madrid.

Anem de corcoll, per una banda s'ha judicialitzat, en lloc de polititzar-se, la qüestió catalana i per altre costat als dirigents catalans els ha mancat murrieria per entendre's amb el Govern de l'Estat, ara en poder del PSOE de Pedro Sánchez i d'Unides Podem de Pablo Iglesias, en resum a banda i banda s'han comès errors i disbarats garrafals.

Ja entenc que era difícil per la sensibilitat política catalana relacionar-se amb el PP de Mariano Rajoy i de Sáez de Santamaria, tampoc massa bé amb Pedro Sánchez. Però no està clar el que volia o vol exactament el govern de coalició de JxCat de Carles Puigdemont i Quim Torra i d'ERC d' Oriol Junqueras i Pere Aragonès, perquè segons quin dia afirmen que s'ha de negociar i l'endemà que no hi ha res a negociar, perquè només volen l'autodeterminació.

Sempre m'he mostrat escèptic amb tot el que passà a Catalunya l'1 d'octubre del 2017. Que soc desconfiat i descregut políticament ho he demostrat fins a l'extrem que em va portar a escriure un article on manifestava la meva incredulitat respecte al referèndum. En aquell text presentava la teoria que d'antuvi el referèndum fou rebutjat pel govern de Madrid, per ser un intent atrevit i agressiu de segregació, nogensmenys després s'adonaren que podien amb els seus mitjans coercitius impedir-lo i constrènyer la cobejança separatista, el van declarar il·legal estratègicament, el 7-IX-2017, però no el van impedir. El consentiren i reuniren municions jurídiques, que s'haurien de dirimir en un tribunal de justícia que demostrà que Espanya és un estat de dret. També serví per comptabilitzar el nombre dels que desitjaven desmembrar-se i dels que no.

A Catalunya l'1-0 es va escenificar una tragèdia shakespeariana, una representació ben elaborada, pensada al detall per l'Estat espanyol. No s'improvisà res per part de l'Estat, possiblement l'únic fora de control va ser l'hora de repartir llenya a una indefensa gent, pararen d'atonyinar per no desprestigiar-se semblant una repressió a la turca.

Clar i català: l'Estat espanyol no va promoure el referèndum, no obstant el consentí, li va anar bé per moltes raons: una demostració de força per intimidar els dissidents, evidenciar que Espanya no es parteix i tancar a la presó membres del govern, dos activistes i com a torna Carme Forcadell, els prohoms de l'aventura secessionista. Una estudiada operació d'Estat. L'error de polítics catalans és creure que els governants espanyols són lluscos, fàcils d'ensarronar, quan fa segles que dominen els grans ressorts de l'Estat, el poder judicial, el militar, l'executiu i actualment, el mediàtic.

Algú probablement pensà que vaig ser excessivament maquiavèl·lic en l'anàlisi, però aportava elements sospitosos: no haver requisat les urnes (Catalunya estava vigilada pels serveis d'intel·ligència espanyola), hi havia un exèrcit de guàrdies civils, de policies, que podien rebre l'ordre de clausurar els col·legis, el desajust entre els serveis d'ordre, igual que podien haver aplicat l'article 155 de la Constitució, intervenir l'autonomia i suspendre els mitjans de comunicació de la CCMA, etc.

La teoria que esgrimia sobre la conveniència política de deixar celebrar el referèndum estava en funció del que s'anomenà Judici del Procés. Sense el referèndum de què s'hauria acusat als consellers i al president: d'haver pensat a fer un referèndum, per un delicte d'intenció? No era suficient per justificar la gravetat de les sentències. Era necessari la materialització del referèndum; l'Estat perspicaçment deixà que es cometés el delicte.

Ànims i que tinguem sort!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook