Hi ha coses que s'apoderen dels éssers humans i els transformen en ressentits. Des de fa temps (ho considero de vital importància) procuro no veure en tots els semblants l'ombra de l'empatia. Dit d'una altra manera, crec que moltes persones que busquen la nostra proximitat són la manca disfressada de proximitat. Hi ha coses que han de refusar-se des d'un primer moment. Les persones amb falta de criteri propi són molt perilloses! No, no està la vida per simpatitzar amb tothom. L'insignificant, sempre, busca rebaixar el valor aliè i així generar caos. Com es posen pedaços momentàniament als turments vitals? El camí més ràpid (opinió subjectiva) i el que proporciona una satisfacció instantània és el de la queixa i el retret. Hi ha persones que no són conscients de la seva insignificança. Ja saben (somric) al costat de la trampa del confort fins i tot el més desgraciat sembla «algú». Quins temps estem vivint... És molt pesat, no poder dir les coses pel seu nom: el viure en una societat hipersensibilizada és el que té. Quan es tracta de pensar amb claredat la moral decadent és un llast. Hi ha vegades que és important desprendre's d'alguns codis ètics i incorporar-ne d'altres. Encara que, és clar, també veig la dificultat: tots, directament o indirectament, tenim influències judeocristianes i a l'hora de pensar amb claredat l'imaginari esdevé llast. La neutralitat de la moral s'aconsegueix veient el món a vista d'ocell. Ser políticament correcte és ser un puto clon de clons; conformar-se a ser un més és simpatitzar amb l'eufòria que només es viu en manada.

La introspecció està passada de moda, però és l'única (opinió subjectiva) que ens proporciona l'ordre suficient per escapar de tant abandonament. Tot l'important comença amb un silenci. Sí, la soledat és una amarga delícia que només el valent s'arrisca a provar.