Lesbos és la tercera illa més gran de Grècia amb uns 90.000 habitants i a la capital, Mytilene, n'hi viuen més d'una tercera part. A menys de 6 km per carretera hi ha Mória, un poblet de 750 persones. A tan sols 1 km en línia recta del nucli, s'ubicava el camp de refugiats de Mória, el més gran d'Europa i recentment incendiat en la seva totalitat, amb 22.000 refugiats.
Bona part del camp d'oliveres de Mória, el més gran d'Europa, va ser talat per instal·lar-hi el camp de refugiats. Les úniques construccions que hi havia són de fet contenidors per a les autoritats, oficines i famílies. La resta, eren tendes.
Al costat del camp oficial de Mória s'hi va anar assentant un altre camp fins a encabir unes 22.000 persones en l'anomenat camp de «La Jungla», sense cap mena de serveis i fora dels recursos oficials del camp veí: la UE paga mensualment 90 ? per adult i 50 ? per cada nen.
En no haver-hi cap mena de futur, els principals problemes dels camps de refugiats grecs són la prostitució, les agressions sexuals, la desaparició de menors, el tràfic de drogues, les baralles... i les malalties mentals, que compten amb recursos insuficients per ser tractades. Aquella alegria inicial dels primers anys ha desaparegut. Ara saben que no entraran a Europa més enllà de Grècia. El somni s'ha trencat.
A l'inici de la pandèmia pel covid-19 es va fer un confinament preventiu amb la intenció que el virus no entrés al camp ja que no s'hi podien garantir les distàncies mínimes, ni d'higiene. Quan es va detectar el primer cas, se'l va confinar dins del mateix camp confinat. A primers de setembre, abans de l'incendi, ja hi havia 35 casos. I amb la fugida de les flames, ara ja són més de 250 les persones infectades.
El nou assentament està situat a Panagiouda, arran de mar, en un antic camp de tir militar en una zona molt controlada per la policia i en què fins ara no s'ha permès l'accés a la premsa. Se sap que només els donen un àpat i una ampolla d'aigua al dia. La gestió del camp és militar i les ONGs tenen vetada l'entrada. Han aconseguit reunificar el camp de Mória i el de «la Jungla».
Arran de l'incendi ha calgut improvisar un nou camp aixecant unes tendes molt grans amb capacitat per a 200 persones i d'altres per a 18. Per obligar els refugiats a entrar al nou camp, s'ha prohibit a les ONGs que repartissin aigua i menjar amb sancions de 500 ? a cada voluntari. Alhora, la policia i alguns ciutadans els encerclaven a la carretera per mantenir-los retinguts i que no es dispersessin per l'illa (recordem que portaven 6 mesos confinats en situacions molt difícils i amb 35 casos declarats de covid-19). Finalment, pel fred, la sed i la gana han acabat entrant al nou camp.
Amb l'incendi, les persones refugiades pensaven que anirien a la Grècia continental i ara veuen que aquelles esperances s'han esvaït excepte per als 400 menors. Han perdut les poques pertinences que tenien, com la roba (fins que no reparteixin tampoc poden rentar-la), alguna fotografia, els mòbils... Hauran de tornar a començar de zero, per enèsima vegada.
La gestió pel repartiment diari del menjar també es millorable. En el braç els dibuixen el número per marcar que ja han rebut la seva ració. Aquesta insensibilitat recorda altres èpoques.
I aquesta es la situació. Bloquejats en una illa, en pitjors condicions que abans i sense cap mena d'esperança. Què podem fer? Reflexionem-hi i, sobretot, actuem.
