Comportaments

Podríem imaginar ara el comentari o reacció que va poder originar aquella explicació detallista. La gent molt jove devia dir «quin pal! I per què s'havien d'alçar, els jugadors?». Un altre grup de gent, posem-hi de mitjana edat, faria: «Mira, això ens ho havien ensenyat, però deixem-ho estar...». La gent gran, la dels enyoraments, podria aferrar-se a un lament explicable: «Alguna cosa hauríem de recuperar, d'aquell respecte, sí senyor».

Observar un codi de comportament social tenia noms diversos: bona educació, maneres, bona criança, formes, urbanitat. A la ciutat de Barcelona -Cap i Casal, sempre, també en aquest tema- va destacar una figura que es va convertir en un vertader «dictador» de les normes de comportament social, era el senyor Baró de Terradas; diuen les cròniques que es va fer pesat. A principis del segle XX va tenir èxit una Cartilla de urbanidad escrita per un germà marista, frère Theophane Durand, que la seva congregació religiosa es va ocupar d'editar (FTD) i difondre en gran mesura a Europa a partir de 1927.

Però a Catalunya no era el primer llibre sobre el tema: l'any 1915 es va publicar el llibre Regles morals i de bona criança, autor Josep Pin i Soler; era una obra emmarcada a l'època importantíssima de la Revolució Industrial, tota una fita: el llibre de Pin i Soler era dedicat al comte de Güell, fundador de la colònia amb el seu nom, a Santa Coloma de Cervelló. Quedava així ben travada la idea que tot creixement personal i social s'ha de realitzar amb unes regles de comportament que s'han d'establir, conèixer i observar, com a compromís cívic, elemental i comunitari. A la Colònia Güell hi ha un carrer dedicat a Josep Pin i Soler.

Després varen venir noms ben diferents, per parlar de bona educació -com fugint dels anteriors- i més rebaixats d'intencions. Sobre la urbanitat hi havia hagut un cert monopoli per part de les classes altes, molt assenyalat en alguns centres d'ensenyament privat, que es donaven cops de colze per marcar territori. Allò hauria d'estar enterrat, ja, en nom de la democratització. Aquell encasellament i rigidesa de la reglamentació va portar a fugir-ne totalment, saltant-se uns mínims d'observació que tothom necessita.

Aterrant en l'actualitat, es viu al carrer i a alguns llocs públics un sentiment d'abandó dels mínims cívics de comportament. Sovint impera una indefinida llei del més fort, traduït en accions «perpetrades» per persones que semblen alliberades de complir unes ordenances que sí que existeixen. Detallaríem fàcilment un llistat de bicicletes per la voravia, patinets agressius, gossos no controlats, sense mirar ara mateix els infractors perpetus dels semàfors de la civilització sobre rodes. Cal afegir, també, que quan una autoritat posa unes normes sempre esperades, aquestes no funcionen com el pilot automàtic d'una màquina, i els agents vigilants s'han de fer presents, visibles i perseverants.

Hi ha situacions que s'han de denunciar massa repetidament. Som lluny, és clar, d'aquell temps en què quan entrava una autoritat a la sala les persones es posaven dempeus.