16 de octubre de 2020
16.10.2020
Diari de Girona

La Covid i jo, una història d'amor

16.10.2020 | 00:14
La Covid i jo, una història d'amor

Un cop superada aquesta letal malaltia que obliga a tancar-ho tot i que em va tenir un dia a 38 de febre, puc parlar amb coneixement de causa de l'extraordinària gestió que en fa el Governet. Cada vegada que m'ha trucat un Gestor Covid m'ha donat instruccions diferents sobre el meu aïllament. Calculo que el podria haver acabat qualsevol dia entre el 15 d'abril de 1996 i el 22 de maig de 2025, depenent de cada gestor amb qui he parlat. És bo que sigui així, d'aquesta manera cada malalt pot triar el dia que més li convé. Que tens un dinar amb els sogres, allargues la quarantena. Que estrenen una peli que t'interessa, l'escurces. Catalunya sempre ha sigut pionera en liberalisme, i això de deixar que un malalt s'incorpori a la vida normal quan li convingui, no vol dir que no s'assabentin de res, és que ens donen llibertat.

Els gestors no en tenen culpa. Són jovent a qui han ofert un contracte precari perquè telefonin els malalts. Em semblava veure'ls consultant l'imprès on consten les preguntes a fer i les respostes a donar. Bon home com soc, vaig procurar sempre no fer cap pregunta que sortís del guió, no se'm posessin a plorar. El dia que va trucar una professional sanitària, es va enfadar tant amb el que m'havien dit que vaig haver de calmar-la. No s'ho agafi així, dona, són nois que no saben res.

– Ells no, però el Govern sí que hauria de saber! -va reblar, indignada.

La gestora que em va trucar en saber el meu positiu em va donar un seguit d'instruccions meravelloses que anava llegint: aïllar-me en una sola habitació amb bany propi, no tenir contactes amb la resta de la família, fer els àpats a part dels altres?

– No pateixi, senyoreta. En aquests moments tenim les habitacions de l'ala nord en obres de reforma, però m'instal·laré al pavelló de convidats i el servei em deixarà a la porta la safata amb els àpats. Només sortiré per cuidar les roses de l'hivernacle i per muntar a cavall, naturalment sense traspassar els límits de la finca.

No ho vaig dir. Els gestors no tenen sentit de l'humor i, a més, la resposta no deu constar al full imprès, pot causar un curtcircuit. Però és bo que el Governet, a més de permetre'ns triar el dia d'estar sans, ens imagini vivint com exiliats de Waterloo.

Mentre això ocorria, el Governet tancava bars i restaurants, que és més fàcil que gestionar bé la crisi i fer que es compleixin les mesures. L'escrit que van remetre al TSJC no duia ni número de decret ni data ni firma, imagino que seria un simple tovalló de paper on algú va escriure «tanqueu els bars, collons». Puc entendre l'absència de número i de data en un Governet que no sap comptar ni en quin dia viu. Però encara que signar sigui un acte que escapa a les seves capacitats, n'hi hauria prou amb un conseller dibuixant una X, amb traç tremolós i la llengua a fora.

El Governet hauria d'haver sortit, a l'inici de tot, a reconèixer que són uns inútils incapaços de gestionar ni una pandèmia ni res que vagi més enllà de dibuixar una X. Els catalans som bona gent, i no hauríem fet mofa com hem fet de tota la tropa si haguéssim sabut d'entrada que tenien greus limitacions cognoscitives.

– Ho vam fer! Us vam enviar senyals clars! Vam fer sortir des del principi a parlar la Budó, en Buch i la Vergés. I Presidentorra des de la Casa dels Canonges! Per Déu, no ho podíem dir més clarament! Se us ha d'explicar tot o què?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook