Quantes vegades a la vida un s'adona massa tard que ha perdut una oportunitat? El meu avi ho deia amb un aforisme curt: «L'ocasió la pinten calba i se l'ha d'agafar pels cabells». És una bona manera de descriure la realitat política actual. Tenim l'ocasió de modernitzar el país, Europa ens posa a les mans uns fons per poder fer-ho i sembla que molts no se n'hagin assabentat o, pitjor encara, que vulguin boicotejar la seva implementació. Ja durant la discussió del fons al si de la Comissió europea, el PP va intentar moure fils perquè la UE endurís les condicions per fer ús dels fons i ara es dedica a posar dificultats en comptes d'ajudar a fer els projectes que Espanya necessita.

La pandèmia ha posat sobre la taula una altra manera de veure les prioritats dels països. Per un costat ha demostrat que la necessitat d'uns sistemes públics i potents de salut, educació, cohesió social, etc. (els de l'estat del benestar adaptats al moment present) no són un deliri de l'esquerra sinó un sistema sense el qual una societat difícilment pot afrontar amb èxit els reptes que suposen els moments de crisis. Per altre costat ha posat de manifest que la globalització tal com s'ha portat a terme fins avui deixa molts països indefensos, molts flanc sense cobrir. L'abandonament de moltes indústries, la dependència en temes essencials d'altres països, el monocultiu (per exemple, el turístic a bona part d'Espanya), la falta de recerca i innovació, etc., en són exemples significatius. Finalment cal tenir molt presents els objectius de desenvolupament sostenible 2030 de l'ONU perquè els projectes de modernització que la UE s'ha proposat implementar amb el new green deal i amb els fons de reconstrucció (dels quals 140.000 milions corresponen a Espanya) hi estan inspirats.

A l'hora de parlar del pla de reconstrucció, transformació i resiliència presentat pel Govern per fer ús dels fons europeus hi ha, almenys, tres coses a tenir en compte. Necessitem projectes ben elaborats i en la bona direcció (resumint el contingut del presentat fa dos dimecres, el Govern ha proposat la transició digital, la transició ecològica i la inclusió social com a línies principals), necessitem que aquests projectes serveixin per motivar la recerca i els inversors (demanen recerca orientada i col·laboració publicoprivada que multipliqui el pressupost que es mobilitza des dels poders públics) i necessitem agilitzar l'administració per tal que es puguin implementar els projectes en els terminis que ens marca la UE (no es pot perdre cap euro per no haver executat els projectes acordats).

La implementació i el control d'un pla com aquest suposa un repte enorme, difícil d'assolir, no podem malgastar esforços i més tenint en compte que tenim la pandèmia que continua fent estralls i demana ja un esforç molt gran dels poders públics i de tota la societat. Quan un mira amb ulls constructius el que tenim al davant s'adona que necessitaríem que tothom hi posi el coll (partits, institucions, empresaris, treballadors, centres educatius i de recerca, etc.). En aquest marc moltes de les discussions polítiques d'avui i els vetos creuats tenen poc sentit i a un li venen a la ment les paraules de Rui Rio, cap de l'oposició a Portugal, quan va oferir al president António Costa la seva col·laboració i li va desitjar sort perquè, va dir, la seva sort és la de Portugal. Si aquí tinguéssim una oposició amb aquest tarannà, ara ja estaríem perfilant els projectes a presentar a Europa i discutint conjuntament els pressupostos i les reformes a fer per poder-los portar a terme.

He dit repetidament que empresaris i treballadors miren d'estar a l'altura del repte però els partits, sobretot les dretes i els independentistes, semblen prioritzar la crítica a fer la feina que un repte com aquest demana. En els darrers temps s'han organitzat molts fòrums per debatre la modernització del teixit industrial que la premsa ha destacat poc tenint present la importància del tema. El darrer ha estat el Barcelona New Economy Week que ha organitzat el consorci de la zona franca al qual han assistit (molts no presencialment) uns 10.000 participants i que va comptar amb la presència del Rei i del president Sánchez i del qual, malauradament, la Generalitat i l'ajuntament barceloní s'han desmarcat.

També reiteraré que l'organització d'una reunió de presidents autonòmics (el 26 d'octubre amb la presència de la presidenta de la comissió europea) amb els fons europeus com a únic punt demostra la voluntat del govern de fer participar les comunitats autònomes. Articular tots aquests elements, administració, empresaris, treballadors, comunitats autònomes, ajuntaments, etc. per avançar en els objectius també és un repte prou complicat que el Govern ha posat sobre la taula. El primer examen de què passa el tindrem aviat al davant amb la presentació dels pressupostos. Veurem què fan els diversos partits i si són capaços d'estar a l'altura. Rui Rio deia, no dono suport als socialistes però sí que donaré sempre suport a Portugal.

Per acabar els recomano l'article «Ursula» d' Antoni Puigvert publicat a La Vanguardia, on s'excusa per haver-se deixat portar pel pessimisme i diu que el discurs al Parlament europeu de la presidenta de la comissió, Ursula von der Leyen, és una mostra de bona política, de la que té contingut i fa pensar en positiu sobre el futur. També els recomano l'article de López Burniol del dissabte passat parlant de com la dreta i la ultradreta tergiversen la història per poder pervertir el sistema i convertir-lo en un sistema no democràtic. Es veu a la UE on la ultradreta ha passat de voler-la desfer a voler generalitzar una perversió no democràtica del sistema prenent el model de Polònia i Hongria.