No és fàcil portar-se bé en un tauler de joc tan desigual com aquest en què es desenvolupen les nostres existències. Vivim en societats velles, plenes d'hàbits antics, obsolets, a més de cruels. El món s'ha marcit una barbaritat al llarg de l'últim segle. Crèiem que les noves tecnologies venien a renovar-lo, però li han afegit més ronya, si és possible. Li han afegit més incertesa, més inseguretat, més injustícia social, més foscor, més despeses mensuals. La gent estira els diners, però els diners no donen més de si. Creixen en canvi els rebuts de la llum i del gas i del lloguer alhora que s'escurça la llista de la compra. La llista de la compra, en temps d'abundància i solidaritat, és un poema. En temps d'escassetat i avarícia, un epitafi. Fa mandra seure a escriure-la perquè sembla una oració fúnebre més que una oda a les verdures fresques. No hi ha manera de posar-li una música ballable a aquesta trista successió de peix podrit i fruita caducada.
Els bancs d'aliments comencen a tenir problemes per cobrir tanta demanda. En aquestes circumstàncies, les disputes polítiques artificials constitueixen un intent de substituir la fam per la ràbia. Històricament, aquesta estratagema ha funcionat, però ja no cola. La ràbia no calma els sucs gàstrics ni treu la fred, tot i que augmenta el soroll ambiental que no condueix enlloc. Quan una societat es posa en marxa sense anar enlloc, arriba enlloc. Aquí és on som ara mateix: enlloc, al·lucinats davant la inutilitat apaivagadora dels nostres dirigents i l'augment de les desigualtats.
No ens facin ràbia, doncs, senyors polítics i senyores polítiques. Donin-nos un horitzó. Donin-lo, sobretot, als joves que no poden abandonar la casa dels seus pares ni tenir fills ni planificar un futur mitjanament digne. No enverinin els telenotícies, dels quals comencem a fugir com de la pesta. Canviïn el tauler de joc, que pertany al segle XIX. Mantenen vostès en ple segle XXI actituds vuitcentistes. Viatgin una mica al metro, a l'autobús, facin un volt pels mercats, recorrin les perifèries de les ciutats que governen (o que desgovernen) i consultin les seves decisions amb el coixí.
