La gent ha estat sempre força ingènua, fàcil de manipular, però això del coronavirus l'està despertant, l'està fent assolir postures de qüestionament de l'ordre i, fins i tot, de desobediència a l'autoritat com feia temps que no es veien. Sí, el populatxo està fins a l'entrecuix d'abusos de poder i comença a discutir totes i cada una de les mesures que els governs improvisen sobre la marxa per contenir la pandèmia. I no és per menys perquè a cada decisió, a cada nova mesura enunciada, es confirma que no hi ha ningú al volant, que el país, amb la inèrcia d'una velocitat de creuer adquirida durant els últims anys de mals governs, avança perillosament cap a un xoc ineludible. La prova irrefutable és el fet que vuit mesos després de la publicació d'un decret d'urgència històric, de la proclamació d'un estat d'alarma que va desembocar en un confinament de la població inèdit però necessari, malgrat que aquest es va produir increïblement tard (feia més d'un mes que a Itàlia ja li veien les dents al llop) i molt malament (el cap de setmana anterior es va celebrar una munió d'activitats multitudinàries a tot el territori), estem igual o pitjor.
Poc importa, almenys de moment, saber quin únic laboratori xinès que hi ha a la ciutat de Wuhan ha provocat l'eclosió d'aquesta pandèmia, fotent-li les culpes al pobre rat-penat o pangolí que passava per allà. Tampoc importa molt haver-nos assabentat ara, amb la crisi sanitària, que l'OMS és més una mena de retir espiritual per a homínids amb malformacions mentals, que una organització mundial de la salut. El que importa realment és que els governs facin la seva feina i que prenguin decisions meditades i serioses en defensa dels seus representats, que ja tocaria. Tancar bars i restaurants durant quinze dies quan fa només una setmana es volia ampliar l'horari d'obertura dels locals d'oci nocturn, o jugar al Risk polititzant el nombre de noves infeccions i morts provocades pel virus segons la regió, es fa difícil de pair sense el consum de drogues dures. I tot això sense parlar de les ineficaces per surrealistes bombolles imposades a escoles i instituts, on la comunitat docent suma un curs més, almenys a Catalunya, deixada de la mà del conseller. Bé, però que tampoc es queixin... Que pel que fan, estan massa ben pagats i tenen tot l'estiu de vacances, eh!
Davant d'aquest panorama tan poc esperançador, jo em pregunto: no hauria estat millor aturar-ho tot, acordar alentir l'economia mundial al mínim durant uns mesos per tornar a reactivar-nos quan el temporal hagués passat? Utopia o caos? De veritat que aquestes polítiques improvisades, contradictòries i ineficaces que deslegitimen contínuament l'ordre i el poder establerts, ens trauran del femer on estem des de fa temps? No ho veig, i com jo, molts que es passen les mesures covid pel folre perquè no entenen res. I és que aquí, sense que serveixi de precedent, la gent té raó.
