En el meu món hi ha diversos tipus de voltors. Els de les pel·lícules de vaquers, que quan apareixen ja saps que algú està a punt d'anar-se'n a l'altre barri. Els d' El llibre de la selva, que posen de bon humor. Els que les meves amigues guapes es treien de sobre les nits de marxa, que poc s'acostaven a mi, i els que et truquen constantment per vendre productes. Matiso: certs productes. Els altres són, simplement, pesats.

Em truca una entitat bancària. A l'altre costat, un noi jove. Ho noto perquè titubeja i encara no se sap el guió. Em diu María Mercedes i em poso en guàrdia. És l'efecte que em produeix que algú em digui pel meu nom del segle passat. El meu banc, al qual he estat fidel durant els últims vint anys, ha decidit premiar-me i, tot seguit, m'anuncia que la conversa està sent enregistrada. Ara sí que estic a la defensiva i revisant tots els meus flancs de vulnerabilitat. Mentre em pregunto com és possible que jo hagi estat fidel a alguna cosa durant gairebé trenta anys, el noi m'ofereix un préstec fàcil i ràpid de 40.000 euros. Només cal dir «sí» i voilà. Rabent i veloç dic un «no» alt i clar i m'imagino sent un personatge de spaghetti western, jaient al desert, mentre un voltor s'acosta disposat a treure'm els ulls. Què hauria passat si l'hi haguessin proposat a una persona gran, o algú que comença a tenir les seves capacitats minvades, o a qui és fàcilment manipulable? El noi s'acomiada i em demana que valori la seva atenció. Com que tot està sent gravat, he de posar-li nota directament. Li dono un deu i insisteixo que no vull cap préstec. En època de crisi, alguns treuen profit utilitzant mesures qüestionables en l'aspecte ètic i, pel camí, ridiculitzen els seus treballadors. Malament.

Surto a caminar i el meu veí m'intercepta a mig camí per explicar-me que posarà una alarma. L'han informat de robatoris, proliferació d'ocupes, agressions i violència. M'explica que aquest hivern serà molt dur, que tots estarem desesperats, que hi haurà saquejos i intimidació. Se m'han passat les ganes de caminar i l'únic que desitjo és ficar-me al llit amb un ganivet sota el coixí. Mentre noto com se m'escapa l'energia i el terror fa acte de presència, li pregunto d'on ha tret aquesta informació detallada. Sembla que el senyor que li ha venut l'alarma per telèfon fa poques hores, i que ja ha enviat un tècnic per instal·lar-l'hi aquell mateix matí, ha estat l'encarregat de transmetre-li que la fi del món s'acosta. Hi ha malestar, tensió i incertesa, però és roí apel·lar a la por per vendre més. Estar atemorits obre unes fissures llamineres per als que volen clavar la dent. Fatal.

Malgrat estar vivint a Gotham, vaig a caminar i penso en la quota de corresponsabilitat que tots tenim i en l'obligació de no afegir més angoixa, por o misèria i de contribuir amb una mica de llum. I recordo els meus amics del celler 4 Kilos que, en plena crisi, em van enviar un gran vi amb una paraula meravellosa: Ànims, Mercè. Una mica d'això és el que tots necessitem.