Estudiant i llegint sobre quina solució té la humanitat per resoldre el canvi climàtic, he topat amb un llibre de dos francesos: Colapsología, de Pablo Servigne i Raphaël Stevens. El llibre es va escriure el 2015 però s'ha actualitzat aquest 2020 arran de la traducció al castellà.

A grans trets diu que, fem el que fem, d'aquí a alguns anys entrarem en un col·lapse.

Cita dos models matemàtics que han construït escenaris sobre el comportament de la humanitat i de l'economia mundial. Una vegada construït el model es poden anar introduint diferents variables. Per exemple, què passa si la població mundial es frena? Com evoluciona el món si s'atura el consum de combustibles fòssils?

El primer model famós va ser el World3, desenvolupat per encàrrec del club de Roma a la càtedra de dinàmica de sistemes del MIT. Allà, el 1973, els estudiants Dennis Meadows, Donella Meadows i Jorgen Randers van realitzar el model que expliquen en el seu llibre Els límits del creixement. El model havia de predir què passaria si es canvien els paràmetres més importants que configuren el món, com la població, la producció industrial, la venda de serveis, la producció d'aliments, el nivell de la contaminació i els recursos no renovables.

Els investigadors van preveure diversos escenaris. El primer escenari, dit Standard run, preveia continuar com ara estem, essent el resultat un col·lapse del món abans de 2025, que provocaria que la població mundial comencés a disminuir a partir de 2030, de tal manera que a final de segle només hi hauria 4.000 milions a la Terra enlloc dels 11.000 milions previstos. Llavors van proposar altres escenaris. I si la tecnologia fos més eficient? I si trobéssim nous recursos? I si la població deixés de créixer? I si es millorés la productivitat industrial i agrícola?

L'últim treball el van actualitzar el 2004. El 2012 el científic australià Graham Turner va comparar les prediccions del model amb el que havia passat des de 1973, trobant que la història era que el món havia seguit evolucionant exactament com havia predit el primer model Standard run, per la qual cosa continua abocat ràpidament al col·lapse.

Un altre model famós és del 2014 i es diu Handy. Està finançat per la Nasa. Segons aquest model hi ha un depredador, l'home, i una presa fàcil, el medi ambient. A diferència dels altres sistemes presa-depredador coneguts, l'home té la capacitat de sobreviure fins i tot quan la seva presa disminueix, gràcies a la seva habilitat tecnològica per adaptar-se a noves situacions i a trobar elements substitutius.

En una societat igualitària sense classes i amb un consum baix, el model arriba a un equilibri raonable en el temps. Si el consum augmenta, l'economia té cicles de creixement i decreixement. Finalment, mentre el consum es manté, si és la població la que creix, l'economia col·lapsa el sistema irremeiablement.

Si ara en el model hi afegim una societat equitativa, amb una part de la població que no treballa i una majoria que sí que ho fa, amb un repartiment de la riquesa ben distribuïda, només es pot arribar a un escenari d'equilibri si el consum és baix i el creixement molt lent.

Finalment, en una societat desigual on les elits s'apropien de la riquesa (el model actual), el col·lapse és molt difícil d'evitar, sigui quin sigui el consum, perquè les elits acaparen gairebé tots els recursos. Això té com a conseqüència que la resta de la població es debiliti per la misèria i la fam, fet que no els deixa treballar per mantenir la societat. Si aquesta societat desigual consumeix molts recursos el resultat és el mateix i més ràpid, car els recursos s'esgoten abans que el poble entri en la misèria. L'augment de les diferències econòmiques provoca una acceleració global del consum pel fenomen del consum ostentador, que és el que porta a consumir per assemblar-se a la classe social superior.

El model Handy diu que l'única forma d'evitar el col·lapse és el de disminuir les desigualtats econòmiques entre la població, disminuir el consum superflu i controlar la demografia de la humanitat.

Sigui quin sigui el model que es tria, tots diuen el mateix: si continua el creixement del consum, si es continuen esgotant les matèries primeres, si la població mundial continua creixent, el col·lapse del sistema arribarà el 2030, el 2050 o el 2080, tant se val, però arribarà. Per això cal actuar quan abans millor per fer dues coses: una, demorar el màxim temps que es pugui la fallida i, dues, preparar plans de contingència per si arriba la caiguda.

Podem endarrerir el desastre durant un temps canviant l'estil de vida de consum, utilitzant menys energia i que sigui renovable, consumint menys carn i peix, menys acer, menys ciment, menys coure, menys alumini, menys paper, menys plàstic... D'altra banda, la contingència per si hi hagués un col·lapse sistèmic s'hauria de basar en impulsar els mercats locals, la disponibilitat d'aliments i d'energia de forma comarcal. En una situació de fallida del sistema no hi haurà logística que valgui. Caldrà aprendre a gestionar el menjar de l'hort, les gallines i els ous, la llet i el formatge, i a bescanviar els productes de forma local. Per això és fonamental el retorn a l'economia bàsica, reduïnt la dependència del mercat global.