Guerra de desgast dintre del Govern

El president del grup parlamentari de Junts per Catalunya al Parlament de Catalunya fa un fil de tuits criticant que els quaranta milions que el Govern destina a donar suport als bars i restaurants que han de tancar durant almenys quinze dies són insuficients i que s'han de revisar les mesures. Un periodista li diu que com és que critiqui una mesura del Govern al qual la seva formació dona suport. Li respon que això depèn de la conselleria d'Economia d'ERC i que ja s'espavilaran, que ell només posa pressió. Aquest és un botó de mostra de perquè s'havien de convocar eleccions abans de la inhabilitació desproporcionada de Joaquim Torra. Seran sis mesos de lluita insomne entre els dos socis de govern mentre el país travessa una greu crisi sanitària i econòmica. Massa sofisticació pensar que els ciutadans diferencien entre un partit i l'altre, l'obra de govern és conjunta. Això és el mateix que criticar la pujada de l'impost de successions des de dintre del govern o la llei que intentava reduir el preu del lloguers i que està resultant contraproduent i no aconsegueix els seus objectius.

Però aquesta guerra de desgast abasta àmbits més simbòlics. Només així s'entén l'aparició de l'expresident Torra, avisat a l'últim minut, a l'ofrena al president Lluís Companys i a l'homenatge a la tarda al Palau de la Generalitat. Objectiu: que Pere Aragonès no pugui intervenir en els actes. Aquesta guerra de vol gallinaci de blocatge ocupa temps i temps dels equips dels que haurien d'estar centrats en un país que entra en fase crítica. No és bo que les indecisions internes i tàctiques d'un partit acabin condicionant tot un país.

Política és pedagogia

Les mesures adoptades per la Generalitat en la lluita contra la covid-19 són importants, transcendents i contundents. En qualsevol país hauria comparegut el president del Govern davant els mitjans de comunicació i en hora de màxima audiència a la televisió per anunciar les mesures però sobretot per explicar pedagògicament el perquè que motiva l'adopció de les mateixes. Així ho ha fet diverses vegades de forma extraordinàriament pedagògica la cancellera alemanya Angela Merkel o el president francès Emmanuel Macron. Aquí les mesures han estat anunciades en diferit per un secretari general de Salut, Josep María Argimon, sense compareixença ni del president en funcions ni de la consellera de Salut. Motiu? Segurament la por al desgast polític.

La situació no és la de l'estat d'alarma però s'hi acosta. S'imaginen que ni el president ni el ministre del Govern d'Espanya haguessin comparegut per anunciar mesures el passat març i abril? Política també és lideratge i pedagogia. En una setmana han passat de voler obrir l'oci nocturn a voler tancar-ho tot.

El processisme d'Ayuso

Conversa amb algú que aquesta setmana ha passat pel Madrid polític en els nivells més alts. Com estan les coses?, pregunto. «Sobretot pensant en la batalla que confronta La Moncloa amb la Comunitat de Madrid i la seva presidenta Isabel Díaz Ayuso». Conec aquesta capacitat de confondre la batalla de Madrid amb els problemes de l'Estat. També s'ha de dir que la presidenta Ayuso representa la quinta essència de la nova política d'aparador. De gestora d'un compte de Twitter per la presidenta Esperanza Aguirre i el seu gos Pecas a política en el primer nivell. El perfil perfecte per començar amb el mètode del processisme -«embolica que fa fort i la culpa és sempre dels altres»- en la política de Madrid.

El xarop del processisme està arribant a la política de la comunitat autònoma de Madrid. Mentrestant, aquí, les gestores de Twitter catapultades a la política institucional ja han fet rodolar el debat polític cap a la indigència intel·lectual. Fins i tot una nòvia de torero, espanyolíssima, ara convertida en musa de l'independentisme màgic.

Les guerres d'avui

Ja són tres setmanes de conflicte armat a l'Alt Karabakh, el territori de l'Azerbaidjan de majoria armènia ocupat des de fa trenta anys per tropes armènies. Amb 25 mil morts en la guerra de 1994 i més de 650 mil azerís desplaçats en camps. Avui no hi viuen més de 150 mil persones. Rússia, aliat natural i històric d'Armènia, manté una passivitat cridanera, més enllà de la retòrica diplomàtica. Mentrestant Turquia i Grècia estan en plena tensió en el Mediterrani oriental per la limitació de les seves aigües territorials, en un mar ple de recursos naturals. I Líbia intentant organitzar unes eleccions i arribar a una reconciliació entre els dos governs que tenen dividit l'Estat.

En els tres conflictes mencionats França hi està jugant un paper diplomàtic de primer ordre. Sembla que la ministra d'afers estrangers d'Espanya també juga un paper en la desescalada de les tensions entre Turquia i Grècia. Aquí de tot això se'n parla ben poc.