Assisteixo amb certa estupefacció a l'intent de modificar el sistema d'elecció dels vocals del Consell General del Poder Judicial, com si fos un «empassa-te'l»: si els vocals de procedència judicial no poden ser elegits per una majoria reforçada de 3/5 ho seran per majoria absoluta.

Albiro escàs interès a observar valors democràtics, en un tema tan seriós i de tan vital importància com l'anomenat Tercer Poder. Sempre s'ha considerat el més feble dels tres poders i, tanmateix, és poder i, precisament per això, directament o indirectament, fa política o hi influeix. Està en la naturalesa de les coses, en el benentès que la seva política és «judicial». Davant el model anomenat de «checks and balances» o d'equilibri i control recíproc entre poders pel qual va apostar el constitucionalisme nord-americà, a Europa continental el plantejament originari va ser diferent i el nostre sistema està inspirat en la Revolució Francesa, que contempla la divisió dels tres poders.

Aquesta reflexió inicial sembla estar en entredit, i en aquestes últimes dates el poder judicial està en el centre del focus mediàtic i del debat polític, i es crea confusió, un cop més, a la ciutadania, a la qual no s'explica el paper institucional d'aquest Poder i quins són els dèficits institucionals que ve arrossegant. Únicament es posa el focus en el sistema d'elecció dels alts càrrecs de la magistratura, des dels magistrats del TS i del TC fins als presidents de les audiències provincials, passant pels dels tribunals superiors de justícia, als quals, de manera genèrica, quan es publicita els seus nomenaments, se'ls posa una etiqueta de caràcter polític a la banda al·ludint a l'associació judicial a la qual pertanyen.

Conseqüència de tot això és que el ciutadà llec no comprèn bé la seva funció i el professional del Dret ho intenta. En època de l'imperi de la imatge, un poder desvalgut i feble, sense cara, juga en desavantatge i sempre perd. La veritat és que el 2020, transcorreguts més de quaranta anys de vigència de la Constitució del 1978, no hi ha un model definit i racional de governança del Poder Judicial, ja que sobre l'àmbit de la justícia hi operen (amb atribucions diferenciades) tres actors institucionals: Consell General del Poder Judicial, Ministeri de Justícia i Comunitats autònomes, a manera d'un monstre tricèfal, la qual cosa no hi ha dubte que influeix en el propi funcionament del CGPJ.

No deixa de cridar l'atenció que, des del 1996, quan es publica el «pompós» Llibre Blanc de la Justícia, cap partit polític ha mostrat interès a atorgar un estatut institucional seriós al CGPJ i només es fan petites reformes, esbiaixades la majoria de vegades, d'interessos polítics que en res contribueixen a transmetre una imatge precisa a la ciutadania sobre la seva veritable funció, la qual, finalment, acaba pagant els plats trencats de la vaixella judicial. El Consell no és poder judicial, sinó òrgan de govern d'aquest. Digui's un cop més. Qui jutja no és el Consell sinó els jutges, ja que aquesta és la seva missió i comesa professional.

A hores d'ara, assistim a un intent de control del poder judicial per part del poder legislatiu, la qual cosa acabarà erosionant, una altra vegada, la mateixa legitimitat del Consell i la separació de poders. La política ha de donar solucions i no crear problemes.

Vull destacar que el CGPJ, amb una majoria aclaparadora (19 de 21 dels seus membres), va tirar endavant la passada setmana 6 nomenaments de màxima rellevància en el Tribunal Suprem, la qual cosa suposa un clar missatge cap als polítics, perquè vegin que no es depèn d'ells per prendre decisions a les quals estan obligats per mandat constitucional. Aquesta elecció va suposar un revés important per als que parlen de clara oposició entre vocals «conservadors» i «progressistes», uns i altres van poder consensuar els nomenaments sense cap imposició.

Segueixo opinant que el millor sistema d'elecció dels vocals de procedència judicial (12 de 20) és el d'elecció pels propis companys, i això per una raó directa de coneixement tant de la seva vàlua personal com professional. L'elecció que es proposa per simple majoria simple, corre el seriós risc que la força política i/o forces polítiques que aconsegueixin aquesta majoria, estenguin una ombra de dubte sobre els candidats proposats. Els 12 vocals de procedència judicial estimo que han de ser elegits per un sistema en què puguin votar i ser votats tots els jutges i no que els negociïn i se'ls reparteixin els grans partits.

Sembla oblidar-se que el sistema proposat va ser analitzat pel TC l'any 1986, i va reconèixer el risc de traspassar a la carrera judicial les divisions ideològiques existents a la societat, de manera que va avisar del perill que els vocals de procedència judicial es triessin per un sistema de «repartiment de cromos», i això, com a precaució perquè el poder judicial no nomeni per la mateixa majoria parlamentària que nomena l'Executiu, i així precisament, perquè la majoria parlamentària no pugui convertir el CGPJ en un organisme que sigui corretja de transmissió d'un partit polític.

L'excusa donada que la fórmula proposada trenca el bloqueig al nomenament realitzat pel PP no em val, ja que, si ara es critica la imparcialitat política del CGPJ, perquè el nomena tot l'espectre polític posat d'acord per aconseguir la majoria de 3/5, el sistema proposat seria ja intolerable, perquè el nomenament el faria la majoria ideològica que sorgeix després de cada procés electoral i no hi ha cap país democràtic que practiqui aquest sistema. És per això que, si s'aprova, pot ser deixat sense efecte pel TC.

S'oblida, també, que el Consell d'Europa, a través del Grup d'Estats contra la Corrupció (GRECO), assenyala que haurien de ser els mateixos jutges els que designin els dotze vocals d'origen judicial, la qual cosa avala la tesi majoritària entre els jutges d'elecció directa per ells mateixos.

La percepció que els ciutadans tenen del Poder Judicial tendeix a focalitzar o relacionar-se en moltes ocasions amb el seu òrgan de govern, el CGPJ, i per això s'ha d'adoptar una fórmula que li doni legitimitat i el desproveeixi de sospites de politització, que acaben repercutint en les sentències. Les ingerències del poder executiu i del legislatiu contribueixen a la mala imatge que els ciutadans perceben del sistema de justícia.

Els constituents de 1978 van saber que aquesta independència no seria possible si no s'establia una conformació de l'òrgan que assegurés una representativitat/pluralitat ideològica i professional en el seu si i per això van establir un sistema de nomenament dels membres del Consell en el qual hi han d'haver 12 jutges o magistrats (més el president) i 8 juristes de reconegut prestigi, proposats pel Congrés dels Diputats (4) i pel Senat (4), fossin elegits per una majoria reforçada de 3/5.

El sistema que proposo no és nou, va ser el primer que va contemplar la LOPJ 1/1980. Està inventat des de fa 40 anys.

La proposta inicial va ser presentada pel diputat Bandrés i les esmenes que li van anar introduint i que van conduir al sistema adoptat finalment en la nova Llei 6/1985, del Poder Judicial, d'elecció parlamentària, van ser avalades pel PSOE i el PNB. Van mostrar la seva posició en contra: PP, Minoria catalana i Grup parlamentari centrista.

Bo és recordar-ho.