Al costat de la protecció del futur hi ha la complaença del pensament. Des que naixem, a manera d'ordre, ens ensenyen a veure la línia recta. No ho sé, suposo que serà pel simbolisme que té amb l'infinit. Al llarg de la vida (uns i altres) ens preparen per viure una hipòtesi; des de nens ens parlen del famós «dia de demà» i ens ensenyen a allunyar-nos de tot allò que, suposadament, no li convé al nostre futur. Dit d'una altra manera (opinió subjectiva) ens ensenyen a veure la vida amb els èxits venidors i ens fan veure que «el lògic» és pensar en el futur. Doncs ja ho veuen, totes les teories absurdes que han anat passant de generació en generació, ens les està desmuntant la pandèmia.
Hem estat vivint un model de vida obsolet amb totes les forces. Sí, a tots els nivells: educatiu, sanitari, familiar, laboral i així un llarg etcètera. Al costat del gest vacil·lant de la nostàlgia és impossible veure res. Al seu costat, no reneix la novetat, precisament, refusa de la novetat i la transforma en ira. Col·locant la mà al llom de la vida per ser acariciada, m'adono que he estat educada amb el gest mental de la imposició. Recordo, i no amb bon gust, molts «educadors» que es vanagloriaven de ser savis i l'únic que feien era explicar el que a ells els havien explicat. El que s'ha dit, és un petit exemple que ens fa veure, l'aspecte moribund d'alguna cosa que fins fa poc era ostentosa. L'obsolet té forma d'arrel, i en el seu afany de no ser arrencada, entronca amb la familiaritat. I aquí hi ha el problema... Tot allò que està a mercè de lligams i sentiments sempre és querella amb ganes de reclamar.
La mort és aquí: discorre amb actitud dominadora; no té en compte res, per tant, siguem (en la mesura del possible) el gust suprem que a poc a poc aprèn a canviar les coses de lloc.
