Fa uns vint anys molts dels pisos més barats a Girona solien estar a la zona de Santa Eugènia, Can Gibert i Sant Narcís. A ells accedien treballadors de tota mena, en la seva gran majoria, immigrants. Jo vaig viure en un d'aquests pisos, prop de la plaça del Vaixell, una ratera que donava a l'antiga biblioteca Allende.

Era un edifici habitat per catalans jubilats, que començaven a vendre espantats per la caiguda dels preus i l'arribada d'immigrants. Jo era el «sudaca», però en la seva majoria eren africans. Aviat no va quedar un sol jubilat a l'edifici.

Un d'aquests nous propietaris va tenir problemes per pagar els comptes. Tenia tres fills que vagaven pel barri. Quan, per falta de pagament de l'ascensor, havia de pujar amb el carret de la meva filla (nadó) els cinc pisos per les escales, deixava de tenir-li llàstima. Recordo que solia veure els requeriments del jutjat a les bústies de l'edifici. La comunitat i els bancs el mantenien a judici, fins que després de quinze anys el van desallotjar, van tapiar la porta de casa i va deixar de haver-hi un 2b.

La biblioteca va tancar. Es va buidar l'edifici que avui dia allotja classes de zumba i una colla gegantera. Anys més tard, quan ja no hi vivia, en passar pel carrer Montseny, vaig tornar a veure les finestres obertes del 2b. El pis havia estat ocupat. Es parlava de màfies que els llogaven. En pocs anys el preu del lloguer havia pujat un 35% a Girona. En la confusió, en l'oblit en què vivia tota aquesta franja, la gent es buscava la vida.

Aquesta història minúscula es va repetir en tota la zona. Els edificis van començar a caure en el descuit. Hi havia com una bombona de silenci cobrint el que succeïa. Era l'esquerda de l'estructura. El covid ha estat com posar-li a aquesta olla una tapa a pressió.

Hi va haver una infinitat de mala praxi governamental. Que el parc Central estigués en obres durant tants anys va crear una mena de cordó entre el centre i Sant Narcís i Santa Eugènia. Estar fora d'un projecte social o polític va ser un altre cordó. Quan la utopia política era la independència, allà no hi arrelava. Hi havia problemes més urgents i reals. Els que demanaven la independència, a més, sempre els havien fet sentir que no eren catalans. No els de veritat. D'alguna manera es va tapiar el problema, com s'havia fet amb el 2b.

Avui, que aquests barris es converteixin en zona de conflicte, on hi ha robatoris i una marginalitat accentuada, és només un dels tants efectes d'una zona per anys oblidada. Més ben dit, tapiada.