Del 2008 al 2020, Espanya ve conjugant el verb «fracassar». Fa tot just quinze anys, la premsa internacional portava en portada l'èxit dels spanish bulls i Zapatero es vantava d'haver superat els italians en renda per càpita. El vicepresident Solbes adormia el votant amb la suau cançó del superàvit pressupostari. Quins temps aquells en què la nostra banca passava per ser la més solvent d'Europa! El tsunami de les subprime, en primer lloc, i del deute sobirà a continuació -aquell fatídic cicle que es porta del 2008 al 2012-, va fer que tot s'ensorrés. Vam ser salvats per la campana -gràcies a les paraules i als actes de Mario Draghi-, encara que el sector financer i l'immobiliari van quedar arrasats. Els comptes públics no s'han recuperat des de llavors, com tampoc l'ocupació ni els salaris. Vam sortir molt més pobres de com vam entrar.

De fracàs en fracàs, el procés va venir a posar a prova una vegada més la capacitat del país a l'hora d'afrontar problemes complexos. Aquest cop el repte el llançava el populisme amb rostre identitari. Si uns van pecar per encendre el foc, els altres ho van fer per no saber apagar-lo. El malestar territorial es va estendre, mentre la política espanyola contreia els pitjors defectes de la catalana. Les cortines de fum, una per una, en ràpida successió, ocultaven la realitat; les reformes es paralitzaven; les paraules pujaven de to. El final -que no és encara un final- va ser el fracàs col·lectiu. Una fractura ideològica se sumava a la social i a l'afectiva, també a l'econòmica. Va haver-hi canvi de govern.

Amb el 2020 va arribar el coronavirus, una pandèmia que es va ridiculitzar fins que va ser massa tard. Els danys sistèmics sobre l'economia i la societat són i seran majúsculs. Ho haurien estat en tot cas -fins i tot amb una gestió alemanya-, però una vegada més les nostres elits no van saber respondre al desafiament. I segueixen sense fer-ho. Un còctel capritxosament improvisat passa per bàlsam de Fierabràs del caos nacional. De nou, com va passar el 2008, constitueix doctrina comuna afirmar que el nostre sistema de salut pública és el millor del món desenvolupat. Contra tota evidència, em temo. La manca de recursos suposa també una manca de gestió, les insuficiències del sistema de ciència nacional repercuteixen en els hospitals i l'absència de coordinació autonòmica magnifica les deficiències públiques. Per tercera vegada en dotze anys, Espanya fa aigües davant els seus reptes. Si el 2008 vam veure desaparèixer el teixit regional de caixes d'estalvi, ara assistim a la liquidació per enderroc de l'hostaleria, la restauració i el comerç: una catàstrofe de dimensions bíbliques. Mentrestant, seguim amb pressupostos prorrogats, sense saber on destinar els diners de la Unió i polemitzant sense fi sobre la monarquia.

El fracàs de les nostres elits és el fracàs d'un poble, diagnosticava amb encert fa uns dies Manuel Arias Maldonado. Alguns creien que disposar del pitjor sistema educatiu de l'OCDE no tindria conseqüències. Donem la culpa als nostres polítics, però ells no son sinó un reflex del país. Tots, d'una manera o altra, som responsables del nostre destí.