On és Déu?

En general, durant la tardor es lliuren totes les malenconies, i es reconeixen les ganes de plorar. És important poder parlar obertament de tot allò que ens desagrada i donar-li a l'espontani un gest més natural. Ara, tots (rics i pobres) compartim el mateix inventari, per tant, fem tot el possible per animar-nos els uns als altres. Crec que hi ha ocasions que són la raó de la senzillesa i al costat d'elles sol estar el secret del que anomenen humanitat. La nostra vida, a dia d'avui, és la contradicció més gran que existeix. Són temps de solituds, de llunyanies, de discordances. Si Déu existeix, m'agradaria preguntar-li què som en aquest moment: ¿un tràngol de la seva creació? Portem massa temps amb la felicitat interrompuda. En altres èpoques es perseguia l'abundància, ara segons discorren els fets, crec (opinió subjectiva) que l'abundància ha estat una absurda realitat amb un destí tràgic. Sí, torcin el cap cap al darrere, i mirin en quin lloc és tot el que fins fa poc ens convertia en extraordinaris... Al costat de l'esforç i el treball abans maduraven els fruits de l'esperança. Ara ja no! El nostre destí ja no depèn de la nostra força. Sí, a poc a poc, les «circumstàncies» se l'estan emportant; resulta revelador veure la manera en què estem començant a concebre la vida. Tinc la sensació de veure la mort cada dia, i precisament no en forma de cadàver: negocis que tanquen, famílies que ho perden tot, ciutats que eren somrients i ara són tristes. Nens amb el somriure tapat, petons que van deixar de ser el furor de l'amor, i així successivament. On és Déu? Si algú de vostès el veu, diguin-li de la meva part que la seva «meravellosa creació» té un destí tràgic.