Han passat més de set mesos des de la declaració de l'estat d'alarma i, durant tot aquest temps, nombrosos juristes hem reclamat la revisió urgent de la normativa destinada a regular les competències i els límits de les autoritats per lluitar contra una pandèmia com la que estem patint. La Llei Orgànica de l'any 1981 que regula els estats d'alarma, excepció i lloc, la Llei Orgànica de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública de l'any 1986, i la resta de les normes a aplicar, no estan pensades ni dissenyades per abordar problemes de tal magnitud.

Al meu parer, tant quan ens trobàvem sota l'estat d'alarma com quan vàrem sortir-ne, massa autoritats han forçat al màxim les seves habilitacions i facultats (fins i tot, en alguns casos, trencant-les) emparant-se en l'argument que estaven prenent les mesures necessàries per lluitar contra el virus, en la línia del vell aforisme «la fi justifica els mitjans». Davant d'aquesta realitat, un gran nombre d'experts hem criticat la manca de cobertura legal per adoptar determinades decisions, així com la vulneració de regles essencials dins d'un Estat constitucional. No obstant això, gairebé no hem trobat comprensió cap a les nostres postures i argumentacions, insistint-nos que el primer era guanyar la batalla a la malaltia i relegant les qüestions jurídiques i legals a un segon, tercer o quart pla.

S'ha pretès establir una pugna entre Ciència i Dret esgrimint que, quan una mesura era l'adequada des del punt de vista científic, no s'entenia que l'àmbit jurídic s'alcés com un impediment per a la seva posada en pràctica. S'ha defensat i fins vist amb bons ulls que el Govern central i els executius autonòmics tinguin carta blanca a l'hora d'imposar als ciutadans unes exigències per afrontar la crisi sanitària. Fins i tot hem sentit diversos càrrecs públics defensar vivament la irrellevància de posar-se ara a discutir sobre si una concreta mesura havia d'establir-se a través d'una llei o un altre tipus de resolució, o si s'havia de dictar o no per un òrgan competent, o si la limitació de drets comptava o no amb suficient cobertura jurídica. Segons que sembla, totes eren qüestions inoportunes, impertinents i improcedents, ja que la prioritat era acabar amb l'amenaça de la covid-19.

És en aquesta manera de pensar on es troba l'explicació a les crítiques que va comportar la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Madrid de no convalidar els confinaments perimetrals d'alguns municipis de la Comunitat amb l'únic argument que l'eina jurídica utilitzada per a imposar-los no era l'adequada, i que l'habilitació legal al·legada resultava insuficient. Si la mateixa mesura s'hagués adoptat sota l'estat d'alarma, la polèmica jurídica no hauria tingut lloc. Per tant, el problema no radicava en el confinament en si, sinó en qui ho va decidir, recorrent a quina norma i habilitat sota quina legislació. A l'anterior, s'afegeix el fet que altres Tribunals Superiors de Justícia i jutjats que també han hagut de decidir sobre situacions anàlogues han mantingut criteris dispars i adoptat decisions sovint contradictòries, generant així un clima d'inseguretat jurídica intolerable, col·locant el Dret als peus dels cavalls de l'opinió pública i assimilant-lo a un altre obstacle més a combatre en aquesta guerra declarada al coronavirus.

Al meu entendre, aquesta lectura no pot ser més errònia. En un Estat de Dret, les normes jurídiques mai han de ser vistes com un destorb o una trava, prescindibles segons el criteri del governant de torn. Tal visió suposaria l'abandonament definitiu de la nostra condició com a Estat social i democràtic de Dret i la seva condemna a altres qualificatius no desitjables. És possible que determinades persones contemplin de grat que ara l'esfera jurídica quedi relegada en nom de la «bona causa» associada a la fi de la pandèmia. Però si obrim aquesta porta, si acceptem aquest precedent, no trigarà a reproduir-se per a la consecució d'altres objectius molt menys lloables. És el que tenen els precedents, que, tard o d'hora, sempre es repeteixen.

En conseqüència, és procedent emprendre una anàlisi seriosa i rigorosa sobre els imprescindibles canvis normatius destinats a solucionar aquest laberint legislatiu en el qual tan fàcil resulta perdre's. Cal potenciar que les esferes científica i jurídica vagin de la mà davant de situacions excepcionals com la que travessem, per adequar-se i adaptar-se entre si d'una manera eficaç. Aquesta insistència tossuda d'acudir a normes obsoletes i aquesta tolerància amb els governants que transiten lliurement fora dels marges que els marca la llei derivarà en el nostre segur fracàs com a societat justa i democràtica. S'imposa urgentment el retorn al seny de la classe política perquè aparqui d'una vegada per totes les seves absurdes i infantils picabaralles partidistes per començar a ser part de la solució i no del problema.