De la meva existència ja no en queda més que els excrements del meu desemparament». L'autor d'aquestes paraules, escrites vuit anys abans de la seva mort, quan rememorava la seva infància berlinesa, no podia saber fins a quin punt tot arribaria a ser pitjor. Aquest home, Walter Benjamin, després d'una fugida des del París a punt de ser ocupat pels nazis, aferrat a una cartera negra, ascendia el 1940 pel camí que porta des de Banyuls de la Marenda a Portbou. Si ja a París, en els dies feliços que il·luminaven el camí cap a la Biblioteca Nacional, Benjamin havia de parar-se cada cinc o sis minuts per agafar aire, podem suposar l'esforç que va significar per a ell ascendir pels senders fins a guanyar la frontera espanyola.

El desemparament aquell dia va ser contingut per l'espatlla de Lisa Fittko i el seu marit, que van tirar d'ell com les ales de tímids àngels. Però quan la nit del 25 de setembre van arribar a la frontera espanyola, tot es va enfosquir. El lloc fronterer els va reclamar els papers, la qual cosa no deixava de ser una manifestació més d'aquella hipòcrita legalitat, una paraula buida enmig de l'enfonsament del món. Encara que Benjamin tenia ja un visat americà, encara havia d'arribar a Lisboa. La frontera es va alçar com un obstacle més infranquejable que la muntanya. No obstant això, com que era de nit, no es va enviar els viatgers de tornada i se'ls va permetre passar la nit en una pensió de Portbou. En aquella habitació d'hotel, el desemparament va arribar al final.

La desolació que s'expandia per tot arreu a través d'Europa es concentrava en l'angoixa que havia de sentir aquest home radicalment sol. Hi ha qui diu que havia estat a París més temps del prudent perquè estava obsessionat amb ultimar una part de la seva obra Passatges. Aquesta actitud no és estranya en qui va dir que «l'estudi és la porta de la justificació». La supervivència no era la porta de res. L'actitud religiosa que va inspirar tota la seva vida, en uns dels sentits més genuïns que va conèixer el segle XX (ell i Dietrich Bonhoeffer tenen una semblant grandesa), li exigia transformar l'existent en escriptura. Aquella nit va sucumbir. Les perspectives de ser retornat a França i, com a apàtrida jueu, caure en mans dels nazis, van alterar tot el sentit de les obligacions.

El suïcidi, que li havia rondat a Benjamin des de feia uns anys, havia estat mantingut a ratlla amb l'argument que no val l'esforç que requereix. Aquella nit, la fatiga d'una supervivència que el portés als camps de concentració (que ja es coneixien i temien) va pesar més que el dur tràngol de les píndoles de morfina. Quan al matí següent es va estendre el rumor que Benjamin havia mort, cap a les deu del matí, la Guàrdia Civil va fer una d'aquestes excepcions que sorgeixen del gram d'honor que nia en l'ésser humà i, violant la llei, van deixar passar el grup per perdre's pels camins d'Espanya. Benjamin va ser enterrat al cementiri de Portbou. La seva cartera negra mai es va trobar.

Si ens preguntem per la forma intel·lectual d'un estudiós com Benjamin, crec que podem dir que va ser un rabí laic. El conjunt de contradiccions que s'acumulen en aquesta figura permeten explicar bona part de la seva actitud intel·lectual bàsica. Benjamin anava a la recerca de textos que poguessin considerar sagrats, com diu Bernd Witte, en la biografia que acaba de publicar Gedisa per commemorar els vuitanta anys de la seva mort. Si Benjamin té una fe, és que la cultura europea té un contingut emancipador que ha de ser rescatat en un supertext que reuneixi, com Aby Warburg desitjava respecte de la figura de la nimfa, tots els fragments inspirats per la justícia. Aquests textos servirien de base a una hermenèutica infinita, que fes inoblidable la força messiànica que nia en el record d'una humanitat restituïda en la seva puresa.

Aquesta actitud determinava tant la seva forma d'escriure, tan refinada que exigeix ??un comentari infinit, com la seva forma d'extreure cites capaces d'il·luminar la humanitat en temps obscurs. I no obstant això, com a rabí laic, no tenia cap comunitat, des que el sentit desagradablement autoritari i burgès del seu pare, a la família del qual ha dedicat un altre llibre recent l'editorial Trotta, li hagués fet present el significat radical d'un món fals, caigut i abandonat per Déu. Els seus intents de participar en el moviment comunista van ser rebutjats per tots els comunistes que va conèixer, i el mateix es pot dir del seu materialisme. Però la seva religiositat el va fer sortir a la recerca d'una comunitat que només podia ser utòpica.

Per això, a ell se li pot aplicar allò que està contingut en una de les seves cèlebres frases. Parlant dels personatges de la novel·la d'André Malraux, va dir que aquests herois «viuen per al proletariat, però no obren com a proletaris. Obren menys per consciència de classe que per consciència de la seva solitud ». Superar aquesta soledat és el que portava Benjamin a escriure, i per això va posar en perill la seva vida per l'escriptura i va morir més preocupat pels seus textos que per la seva vida. En aquest sentit, sempre va pensar que el que donava veritablement una idea de la situació de l'època no era el terror que podia amenaçar l'existència individual, sinó el fet que no es produís cap cultura capaç de fer-li front. Benjamin tenia l'esperança que el que portava en la seva cartera -potser les Tesis sobre la Filosofia de la Història- pogués formar part d'aquesta cultura. En això és el nostre contemporani més legítim.

Podem imaginar tots els textos de Benjamin com una Halajá laica, si se'm permet aquesta paraula sefardita. La seva reunió en les Tesis era el seu llegat més preuat, perquè podria calar en altres el mateix projecte de donar veu als vençuts per la barbàrie de la història, a les víctimes de la violència mítica en l'etern retorn de la lluita pel poder; als cranis buits que busquen un crit que desperti els seus botxins del seu somni irat de catàstrofes i de dolor. No va poder imaginar com de sords són els botxins. En una de les seves cites es llegeix: «La necessitat d'acumular és un dels signes precursors de la mort, tant en els individus com en les societats». Aquesta frase té una ressonància nítida en el nostre món. Potser l'acumulació de fragments emancipadors de la nostra cultura sigui també signe de la seva mort. La nuesa amb què Benjamin es va enfrontar a la mort, per contra, potser és signe d'eternitat.