En aquest temps de pandèmia universal s'ha produït a la xarxa un debat sobre si el 2020 serà el pitjor any per a la humanitat; la pregunta ha comportat rastrejar en la història per esbrinar si s'han significat en maldat altres anys. En aquest diàleg amè amb pretensió científica hi han participat persones de diferents països, atretes pel tema llaminer i adient.

Els més assenyats asseguraven que és massa prematur per parlar de l'any de la covid-19 perquè està en procés i ignorem el final; aquest raonable plantejament provocà una reacció apassionada dels que creuen que són suficients les dades objectives per entendre el seu posterior comportament letal i predir un any horrible, que emularia l' annus horribilis que popularitzà la reina Isabel d'Anglaterra del 1992, en el 40 aniversari de la seva coronació.

Aquesta presa de posició era desmentida pels anteriors, atès que podia aparèixer una vacuna miraculosa que frenaria l'avenç del virus. Mira, maco, per miracles, l'evangeli. I s'insultaven; un cop encalmats es reprenia el diàleg fins a embussar-se de nou per qualsevol manifestació rampelluda. Com a lector, completament llec en el tema, m'he informat llegint aquesta discussió, més o menys erudita, més o menys guillada, curulla d'una documentació històrica incerta perquè es parla de segles antics i els testimonis aportats són dubtosos.

Valorar el mal o el bé sempre hi ha un element subjectiu de prejudicis que ho entelen tot. Malgrat l'esforç d'objectivitat es va produir una coincidència en proclamar que el Diluvi Universal, relatat en l'Antic Testament, en cas de ser cert va ser el número 1 en el rànquing dels anys més danyosos, perquè despoblà tot el planeta i només se salvà una família, escollida pel Déu bíblic, i a partir d'aquesta, molt prolífica, s'estengué per tot l'univers la vida humana en totes les seves diferents races.

Tanmateix alguns consideraven que el Diluvi Universal va ser local, perquè d'on podia sortir tanta aigua per negar tot els cosmos, altres el declararen inexistent i no se'l creien per manca de dades històriques alienes als llibres sagrats, cosa que provocava una reacció airada entre els creients que adveraven que si no va quedar ningú viu, com es podien trobar testimonis? El debat s'estimbava en una conversa bizantina sobre l'existència de Déu i els seus càstigs que resulten incomprensibles, si es parteix que Déu és omniscient i infinitament bo.

Els més ponderats i més documentats, els nòrdics, els més exaltats, els mediterranis, molts pagats d'ells mateixos i superbiosos perquè tot va començar a Egipte, Grècia i Roma, mentre que els suecs, islandesos, noruecs vivien en tribus vandàliques dedicades a piratejar, a espatllar-ho tot, adoraven els déus equivocats i només menjaven carn de foca. Un alemany cerebral imposava ordre perquè no desvariegessin i no es deixessin endur pels nacionalismes eixorcs que no afegien res interessant. Centreu el tema i el tema és quin és el pitjor any de la humanitat i no té importància si es menja carn de foca o sardines fresques.

En l'Antic Testament les epidèmies són freqüents, com a càstigs divins: Moisès va fer caure sobre els egipcis dolentes plagues, també el rei de Síria va abandonar l'intent de conquerir Jerusalem, atès que Déu envià un virus mortífer als seus soldats i es retiraren derrotats, suara he citat el diluvi universal.

Un cop repassades totes les desgràcies en el decurs de la història, es va produir unanimitat en assenyalar que el pitjor any fou el 536 i no pel nombre de morts puix que el món no estava tan poblat com ara; ni la pesta bubònica del 541, cinc anys després, ni altres epidèmies, com la grip espanyola o les dues guerres mundials no han assolit les esgarrifoses dimensions del 536.

L'any 536, any de traspàs com l'actual, iniciat amb la borrasca Gloria, va ser el pitjor any per als éssers vius segons Michael McCormick, prestigiós professor d'Història de Harvard, dedicat a l'estudi del medievalisme i qui s'ha anat documentant sobre les pitjors catàstrofes climàtiques, les més devastadores succeïdes a Europa. Ha escrit «l'any 536 una boira misteriosa va sumir Europa, l'Orient Mitjà i part d'Àsia en la foscor durant divuit mesos», «el sol emeté una llum sense brillantor, com la lluna, durant tot l'any». Segons el text de l'estudiós bizantí Procopi de Cesarea, eminent historiador del s-VI versat sobre Orient: «L'estiu de 536 es registrà una caiguda de les temperatures d'1,5 a 2,5 graus centígrads que donà pas a la dècada més freda de la humanitat».

Les temperatures a l'estiu del 536 van caure d'1,5 °C a 2,5 °C, cosa que va donar inici a la dècada més freda en els últims 2.300 anys. Les collites es perderen des d'Islàndia, Escandinàvia, Mesopotàmia fins a la Xina, que va veure com les zones càlides es van tenyir de blanca neu. La fam s'universalitzà. El clima va sumir la població mundial en la misèria. Els gaèlics d'Irlanda el van definir com perditio panis (l'any sense pa). Es conserva aquest registre d'un meteoròleg: «Un núvol dens de pols tapà tot l'Orient Mitja, el sud d'Àsia, la Xina i Europa. En el Perú una gran sequera va fer desaparèixer la cultura moche, una civilització precolombina que habitava a la costa sud.

L'origen del mal va ser un volcà d'Islàndia, altres creuen que fou el Volcà de Foc de Guatemala; una rabiosa erupció durant un any vomità lava i emeté una columna espessa de fum que s'escampà per tot el planeta i no deixava passar els raigs solars. També fou horrible per als romans, no sols la gran fam, també l'any de la caiguda del seu Gran Imperi.

Els humans ens envanim molt, però estem indefensos davant el poder ignot de la natura.

Ànims i que tinguem sort!